S, de Separatisme; “Un cert diari madrileny va publicar dies enrere unes declaracions del senyor Cambó més o menys fidelment recollides. El líder de la Lliga Regionalista, parlant de la situació política de Catalunya, reconegué que el separatisme fa progrés en l’opinió catalana“. (Antoni Rovira i Virgili, Catalunya i Espanya)
Qui convoca la manifestació del 10 de juliol? Òmnium Cultural, és a dir, l’anomenada societat civil. No la convoquen ni els partits ni el Govern i, per tant, qui s’hi hagi sumat ha de saber que des d’un primer moment el lema serà “Som una nació. Nosaltres decidim”. Així de claret es va decidir dimarts passat en una reunió a la seu d’Òmnium on, per cert, hi havia una representació de tots els partits polítics interessats en la marxa: CIU, PSC, ERC i ICV. Per si hi podia haver algun dubte, em va arribar una nota de premsa consensuada entre els presents amb les primeres instruccions. Equivocar-se era, senzillament, impossible: “El lema de la manifestació és Som una nació. Nosaltres decidim. Aquesta capçalera anirà seguida d’una altra amb una senyera, on hi haurà la representació institucional”. Qui té dubtes, doncs? A qui no li agradi, tingui por de ser malentès aquí o a les espanyes o se senti incòmode per excés o per defecte, que no hi vagi. S’haurà acabat el problema.
Per què es fa la manifestació del 10 de juliol? Perquè “la sentència del Tribunal Constitucional és una atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democràcia, i un trencament unilateral del pacte Catalunya-Espanya”. Aquesta és la declaració que hi ha penjada al web d’Òmnium Cultural on, a més, s’hi afegeix ben acuradament que la de dissabte és una manifestació pel dret a decidir. Així doncs, torno a preguntar: Qui té dubtes?
Qui assistirà a la manifestació del 10 de juliol? De moment, ja són més de 250 les entitats que hi han donat suport, i de tot tipus. N’hi haurà que només es mobilitzaran a favor de l’Estatut de 2006 i en contra la retallada del Constitucional. D’altres apel•laran al text que va aprovar el Parlament, recordant la primera gran marxa del “Som una nació”, del 18 de febrer de 2006. I, evidentment, aquesta també és una nova oportunitat de tots aquells que –des de dins i, sobretot, de fora de l’arc parlamentari– ja fa temps que van dir prou. La diferència és que, per primera vegada, a molts d’aquests no els fa res sortir al carrer al costat dels qui encara es volen quedar, tot i l’evident aversió innata que es professen.
