Tots els partits polítics catalans volen aprofitar el cementiri nuclear que podria anar a parar a Ascó per soterrar-hi els seus rivals. El paperot que els uns i els altres han decidit representar en aquest nou drama i pas de comèdia fa riure i plorar. Per ordre d’aparició, el PSC ha triat inhibir-se’n. Els seus dirigents signarien ara mateix perquè la qüestió s’ajornés fins a després de les eleccions. Paradoxa total. Va ser el mateix president de la Generalitat, José Montilla qui, com a ministre d’Indústria, va convertir-ne el projecte en divisa i bandera. Montilla va aprovar el sisè pla de residus que preveia concentrar en una planta centralitzada la deixalla nuclear. Reduir l’impacte de l’abocament de fem és una decisió correcta. El problema arriba a l’hora de definir en quin corral caldrà deixar-lo caure. Ni que sigui amb tantes garanties com les que sembla tenir aquest projecte. Ara el president de la Generalitat i el seu partit callen perquè els seus dos socis de govern han decidir enfrontar-se a la demanda de l’Ajuntament d’Ascó, on els socialistes governen, per cert, amb Convergència i Unió. La nova baralla interna comportaria un enèsim desgast institucional en la recta final abans de les eleccions.
Pel que a Esquerra Republicana i Iniciativa, els primers no volen cap nova batalla a l’Ebre i, si n’hi ha, aquesta vegada volen guanyar-la. Els segons s’oposen a tot el que es relacioni amb una política energètica coherent amb els usos i els abusos del país. Els dirigents i els militants ecosocialistes voldrien que la gent es dutxés amb una gota –o que no es dutxés– i la conversió de la societat catalana al quaquerisme laic. Però mentrestant i per molt que Joan Herrera viatgi en bicicleta o transport públic a Barcelona, quan ha d’anar a Madrid fa servir l’avió, que crema querosè, un carburant car i contaminant. Diuen no al cementiri nuclear a Ascó, però és obvi que accepten que els residus de les nuclears catalanes embrutin qualsevol altre punt del planeta.
Finalment Convergència i Unió va votar al Parlament que el cementiri no s’instal•lés a Catalunya, però després Artur Mas va acceptar la decisió que prengués el seu equip municipal a Ascó i finalment Felip Puig ha decidit d’expulsar-los a tots si aproven presentar-se com a candidatura en el ple extraordinari que s’ha de fer demà. És a dir, un pas avant, un arrere i tres als costats. La federació nacionalista ha perdut una oportunitat de demostrar coherència i capacitat de liderat. Si volen substituir el caos de l’actual govern, ho han de fer amb línies clares, argumentades, discutides i assumides, malgrat el cost que això pugui comportar en alguns sectors socials del país.
Al final el cementiri d’Ascó ha esdevingut un camp de batalla on tothom aspira a enterrar els seus rivals polítics. Però en realitat qui ja ocupa un forat és el dret a decidir que el catalanisme exigeix com a símbol de maduresa nacional. Aquí els uns s’estimen no prendre cap decisió i els altres miren de fer-ho amb l’únic objectiu de deixar-los en evidència. Catalunya? Requiescant in pace.
