Una de les fórmules per treure’s les puces de sobre quan els postulats polítics que hom defensa no acaben de fer forat és afirmar que “cada poble té el govern que es mereix”. Més o menys és dir que la gent no m’entén, són rucs i ja s’ho faran.
Una mica és sobre aquest pensament que descansen les crítiques que alguns independentistes fan del que molts anomenem “processisme”. Reparteixen les culpes entre els dirigents i el poble en la mateixa proporció. Els igualen en obligacions i responsabilitats. Amb tot, he de dir que puc arribar a entendre aquest capteniment. Personalment, en moltes ocasions, he tingut la temptació de fer el mateix davant certes actituds de molts compatriotes. Sovint trobo desesperants les respostes farcides d’infantilisme quan plantejo segons quins criteris que considero indispensables per arribar a fundar un estat independent.
Però aquell que vol convèncer, primer de tot, ha de tenir un coneixement de la personalitat col·lectiva dels destinataris del seu missatge. Saber quines són les seves febleses i les seves virtuds. És el material humà sobre el qual s’haurà de treballar. Si els catalans fóssim una gent d’un patriotisme magnífic, sense pors i renúncies motivades per tants anys de persecuci i disposats a jugar fort per l’ideal de la independència, faria anys que formarien part de l’ONU i jo no hauria d’escriure aquest article. Però Catalunya és avui un poble amb un mancat de contundència quan es tracta de defensar els seus drets nacionals i adopta un estil melindrós producte de tants anys de colonització mental. El relat que s’ha imposat és que som un poble de bona gent que tenim davant un govern del PP que són uns carcamals totalitaris i que no ens deixen votar. Aquest guió funciona per mantenir a la majoria dels catalans enganxats en un guió permanent. No cal dir que això és el millor antídot per evitar recordar i retreure els continuats incompliments i fracassos de la classe política independentista sobre els terminis de culminar l’anomenat “procés”.
Només així s’entén el silenci mediàtic quan es van acabar els divuit mesos per proclamar la independència d’acord amb una majoria parlamentària i un compromís electoral. Com si no hagués passat res. O ara que s’han presentat a bombo i plateret 500.000 signatures pel referèndum, ningú vol reconèixer que serviran pel mateix que van servir les més de 700.000 recollides per l’ANC fa tres anys sota la campanya “Signa un vot” per tal de dur a terme un refererèndum per la independència abans del 31 de maig del 2014 i si no era possible la DUI abans de l’11 de setembre del 2014.
Una de les coses que sempre m’ha indignat més dels polítics catalans de les darreres dècades és la perversitat que han tingut per explotar a favor seu les suposades mancances dels catalans. Parteixen de la base que no arriscarem res més enllà d’una signatura. “És el país que tenim”, et diuen en privat i amb el posat del saberut que mai l’ha encertada. En realitat, no fan absolutament res per elevar el to combatiu dels seus votants i els van entretenint (amb la complicitat de les seves entitats satèl.lits) amb ridícules performances col.lectives. Si abans era en Jordi Pujol qui feia recollir mig milió de signatures per tenir seleccions catalanes, ara són els seus fills polítics qui fan el mateix.
El processisme s’allargarà fonamentalment per raons molt més prosaiques del que la majoria de catalans creu. Gairebé ningú vol perdre el càrrec de diputat. Uns perquè hi porten vivint pràcticament tota la seva vida laboral i d’altres perquè satisfà la seva vanitat personal. Per això, Espanya sap que la seva millor arma són les amenaces d’inhabilitació. No és per casualitat que Francesc Homs, només conèixer la sentència del Suprem, s’afanyés a preguntar si podia col.locar-se com a parlamentari europeu. De fet, encara cap diputat independentista ha dit que dimitirà i deixarà la política oficial si finalment fracassa l’anomenat procés. Ras i curt, la menjadora continua sent el principal el principal enemic de l’independentisme. En això, estem igual que sempre.
