El secret de la consolidació institucional de la Catalunya dels últims 35 anys és l’existència de dues grans formacions polítiques que han articulat la societat: CiU i PSC. Uns i altres, compatibilitzaven l’eix nacional amb l’eix ideològic: la formació liderada per Jordi Pujol aixoplugant sota el seu sostre socialdemòcrates, liberals, democratacristians i conservadors amb catalanistes anomenats nacionalistes, independentistes (pocs) i algun unionista; i la formació de Joan Reventós, Raimon Obiols o Narcís Serra aplegant socialistes radicals i socialdemòcrates amb nacionalistes anomenats catalanistes, unionistes anomenats espanyolistes i alguns independentistes (pocs). Aquest entramat, creuament, solapament i barreja ha estat el secret d’una Catalunya que ha reclamat personalitat pròpia davant d’una Espanya inicialment acomplexada pel pes d’una història amb tuf de passat franquista que, amb els anys, s’ha envalentit.
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya en referèndum, el no permanent d’Espanya a les reivindicacions catalanes (la darrera porta tancada va ser la negativa al Pacte Fiscal) han canviat l’escenari. A CiU sembla que van llegir el llibre Qui s’ha endut el meu formatge? (Spencer Johnson) perquè, obligada per les circumstàncies, s’ha mogut per no perdre el seu rastre i retrobar-lo.
El PSC, en canvi, sembla que el llibre no ha arribat a la seva estanteria, i si hi ha arribat l’han interpretat diferent. El que està passant a la família socialista només es pot definir com a crisi. La solidesa del socialisme català dels darrers 36 anys és el resultat del treball incansable de reconstrucció d’un únic espai, amb unes úniques sigles, però amb pluralitat interna. Un treball que es va visualitzar l’any 1978 amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya com a resultat de la fusió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Socialista Catalana-PSOE. Mai se sabrà que hauria passat si el líder de la socialdemocràcia catalana (PSC-r), Josep Pallach, no hagués mort prematurament el 1977. El que és cert, però, és que el secret del nou PSC era la convivència dels sectors socialistes més radicals amb els més socialdemòcrates i on la construcció nacional de Catalunya estava fora de tota discussió. Però amb la sentència del TC contra l’Estatut, i amb el posicionament de Pere Navarro contra la consulta –tot i que el PSC va portar al seu programa electoral la consulta i el mateix Navarro, al Parlament, va afirmar que no hi posaria cap obstacle– ha dinamitat l’espai socialista que amb tant d’esforç havien crear Joan Reventós (PSC-c); Josep Verde i Aldea (PSC-r) i Josep M. Triginer (PSOE).
Les veus crítiques dins els socialistes són constants a tot el territori. El cas més greu, però és el de Girona, on amb les 10 dimissions darreres (entre elles, les del seu president, Joaquim Nadal) ja sumen 19. És a dir, 19 dels 33 membres de l’executiva han plegat: això no és una crisi? No és raó suficient perquè Pere Navarro busqui el formatge la constatació que persones com Joaquim Nadal, Manel Nadal, Pia Bosch, Marina Geli, Montserrat Tura, Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Jordi del Rio, Manuel Castells, Núria Ventura… i una llarga llista qüestionen la posició oficial? I això sense esmentar els que ja han marxat del partit. La sensació és que les mateixes peces que el 1978 van saber soldar una proposta política unitària ara s’estan dessoldant. La sensació és que una part dels votants que sempre han cregut en el catalanisme del PSC ara s’estan quedant orfes. I la pregunta és: es pot permetre el PSC aquesta sagnia permanent? Qui representa la majoria del partit? No seria lògic un congrés extraordinari que aclarís qui és qui a la família socialista?
El llibre Qui s’ha endut el meu formatge? (Spencer Johnson) és una reflexió sobre com fer front a les situacions de tota mena que ens trobem al llarg de la vida, a saber reaccionar quan les circumstàncies canvien. El formatge no és el poder, les prebendes, ni els càrrecs. El formatge és la centralitat del país.
