Qui més parla en primera persona (del plural)

"La política que parteix d’una mateixa és la que pot fer poesia i pot allunyar-se de tot allò convencional."

Divendres passat, al XXIV Seminari Internacional de Duoda Centre de recerca de la Universistat de Barcelona, Chiara Zamboni va fer una conferència magistral titulada “Las palabras para decirlo”.  En el resum previ ja ens avançava que parlaria “del patiment davant la llengua convencional i impoètica, incapaç d’acompanyar i de deixar-se transformar per l’experiència”.

Escoltant-la, mentre ella ens parlava de la distància entre la teoria crítica i el pensament de la diferència sexual (dues formes de pensament filosòfic), i ens explicava com es traduïa dins les aules de les universitats aquesta distància, i com la teoria crítica emmudia molts cops les alumnes perquè entra en conflicte amb el llenguatge en comptes de recrear-lo, vaig pensar en les diferents formes de política. En allò que sovint escric sobre la política femenina i la política masculina, i en allò que dic també sovint: que la política femenina no vol dir sempre “de les dones”.

Vaig pensar en la distància que hi ha entre fer política en primera persona del plural, i fer-la en tercera persona. En la diferència que hi ha quan qui té càrrecs i poder polític parla sense implicació personal, i més aviat des del conflicte, i allò que passa quan hi ha vivència pròpia, quan hi ha experiència viscuda en primera persona que porta a dialogar amb altres experiències. La política que parteix d’una mateixa és la que pot fer poesia i pot allunyar-se de tot allò convencional: és la que connecta amb l’experiència de les persones i, per tant, l’única que té capacitat de transformació.

Tornem a ser al bell mig d’una campanya electoral: de fet d’aquí a dues setmanes ja sabrem quins són els resultats de les eleccions municipals, i tornem a estar en dies de debats i d’actes on ens parlen les persones que volen governar els municipis.

Els actes, sens dubte, són espais molt més amables que no pas els debats, i sí que és veritat que s’hi sol parlar molt més en primera persona: el matís, aquí, és si va de primera persona del singular o del plural, de si quan escoltem els i les candidates ja veiem que allò que més volen és guanyar, i de si quan diuen què faran ja se’ls veu que no saben gaire bé de què parlen. La diferència va de si quan ens parlen connecten les nostres experiències amb les seves: aquesta és la primera persona del plural.

Si els actes són amables, però, els debats no ho són pas. Són espais de dialèctica en què sembla, per començar, que es doni per descomptat que la ciutadania decidirà a qui votarà segons què digui aquesta o aquest candidat en aquell escenari, i sobre tot segons qui tingui capacitat de fer callar a l’altre.

 

Aquesta immediatesa és la que fa impoètica la política. La que fa patir. La que fa emmudir la gent que és qui té la saviesa d’allò que cal. Quan la política que circula és la que fa espectadora a la gent, quan és la de “quan jo hi arribi ja faré jo”, hem de tenir por.

Hauria de guanyar, a tots els municipis, qui més poètica faci la política: qui sigui capaç de posar en joc l’experiència pròpia, posar-hi paraules noves, i vingui de diàlegs en primera persona del plural.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?