Molt probablement aquesta serà una legislatura curta o curtíssima. Primer, perquè tant Puigdemont com Torra ja li han donat aquest enfoc en les seves primeres paraules. Segon, perquè el nou Govern no té una majoria parlamentària estable per als afers del dia a dia, i encara menys per a l’aprovació del pressupost: la CUP ha dit clarament que un cop facilitada la investidura passa a l’oposició; la religió dels comuns els impedeix ni tan sols negociar un pressupost amb “la dreta”; i el PSC, que per model socioeconòmic seria el candidat natural, està fèrriament alineat amb el bloc del 155, i, sobretot, Pedro Sánchez abans es deixaria tallar un braç que haver d’aguantar les conseqüències a Espanya d’un acord a Catalunya “con los golpistas del presidente xenófobo Quim Torra” (faig servir les seves pròpies paraules).
I en tercer lloc, perquè el botó del 155 està calent. A Madrid hi ha una cursa enfollida a veure qui té la bandera espanyola més grossa i la unanimitat és total, amb l’honrosa i inútil excepció de Podemos: un cop ja s’ha trencat el tabú de la suspensió de l’autonomia sense que s’hagi ensorrat el món, el 155 ha passat a ser un recurs més per castigar Catalunya. A la primera acció dubtosa del govern de Quim Torra, un Mariano Rajoy atrapat en el triangle de les Bermudes que formen Vox, Ciutadans i la caverna mediàtica no dubtarà a prémer el botó novament.
Així les coses, cal parar atenció als dotze mesos de temps mínim que, segons la llei, han de passar entre dues convocatòries d’eleccions al Parlament, i especialment a la possible coincidència temporal entre aquest termini i el macrojudici del Tribunal Suprem als líders civils i polítics de l’independentisme. L’impacte nacional i internacional d’un judici polític a la plana major independentista, asseguda a la banqueta dels acusats i tractada com una banda de delinqüència organitzada, pot ser una oportunitat d’or perquè l’independentisme recuperi la iniciativa política amb una dissolució anticipada del Parlament i convocatòria d’eleccions a la recerca de superar el llistó del 50% dels vots i complicar encara més la posició de l’estat. Si, a més, d’aquí a allà Alemanya desestima l’euroordre contra Puigdemont, l’estat es pot trobar amb un president definitivament lliure fent voltes per Europa i una majoria independentista reforçada al carrer i al Parlament.
Amb tota probabilitat, doncs, viurem una legislatura curta o curtíssima. L’únic dubte és qui la finiquitarà: l’oposició al Parlament, impossibilitant l’aprovació del pressupost? La Moncloa, prement el botó d’un nou 155? O el propi President Torra, convocant noves eleccions en el moment més propici per a l’independentisme? Facin les seves apostes.
