El moviment independentista apareix per culpa d’haver concedit autonomia als catalans: sempre passa el mateix. Quan se’ls cedeix una cosa, per petita que sigui, sempre en volen més. No cal limitar-ho a l’adoctrinament de l’era Pujol, que Déu n’hi do, sinó que des de temps de la Mancomunitat que parlen d’Estat propi. Però si des del 1640 que intenten esdevenir república i van proclamant-se com a tal, així que poden. Com que és un fet crònic, té la seva lògica una proposta agosarada i definitiva: eliminar les autonomies, o com a mínim la catalana, i així ens evitem disgustos. I això de cara al simple manteniment de l’ordre públic i el compliment de la Llei, que tothom (inclòs Europa) convindrà que són valors fonamentals de convivència. Això, primera.
Segona: els catalanistes són nacionalistes, ultranacionalistes. Tenen un fort sentiment de superioritat, com demostra la visualització de tants programes satírics (i no satírics) de TV3, i basen la seva reclamació en un fet natural, cultural o històric que és d’on beuen els essencialismes que cal evitar en l’Europa del futur. Independentisme equival a tancament, a cosa antiga, a fronteres, a apel·lació a les arrels identitàries, i sobretot a menyspreu de l’altre i a insolidaritat. Cal treballar, per tant, en la possibilitat d’il·legalitzar partits que no només volen alterar l’ordre constitucional, sinó que són supremacistes i xenòfobs, i que pretenen trencar quelcom de tan valuós com la unitat d’Espanya. No es pot esperar ni un segon més en fer una nova llei de partits. Aznar ja ens va mostrar el camí: només cal actualitzar-lo.
També cal actualitzar, com va suggerir Pedro Sánchez, el Codi Penal i específicament els delictes de rebel·lió i sedició perquè ningú més, ni a Catalunya ni en cap tribunal regional europeu, pugui discutir la persecució de les pràctiques observades la tardor del 2017. Si no, aquest desordre que ha fet perillar els fonaments de l’Estat pot tornar a produir-se en qualsevol moment. Hem anat massa enllà en llibertats, permissivitat i tolerància. Hem vist PP i PSOE perduts, indefensos, sense més armes que les d’uns jutges que actuen pel seu compte i que sempre arriben tard. I que ja veurem si són tan severs com haurien de ser.
Sí, el monstre és gran i costarà vèncer-lo. Però entre tots podem salvar Espanya, si ens unim, si derrotem sense pal·liatius i sense complexes aquesta plaga, si l’ultranacionalisme localista del nord acaba veient que no pot guardar cap esperança de triomf. Ni de negociació: al monstre, ni aigua. És l’hora, espanyols, de dir prou abusos per part de Catalunya. De dir prou a la dictadura de les seves reclamacions, de la seva insolidaritat, de la seva bogeria egoista i delirant. Cal eliminar el monstre més perillós de la Península, i per fi ha aparegut un partit disposat a desafiar-lo mirant-lo a la cara. Demanem ajuda a tots els ciutadans, a tota la comunitat internacional i especialment a Europa, perquè entre tots tornem la situació al punt d’on no hauria hagut de sortir mai. I, ara, aconseguir-ho de forma definitiva. Salvem la democràcia!
