Al jutge Llarena no li tremola el pols quan envia polítics a la presó i aplica el «jail pressing» per collar els enemics de la pàtria, però el neguiteja que el mirin «siete veces en cada esquina» i a continuació revela, establint una relació causa-efecte, que ha d’anar amb quatre escortes. Una situació no desitjable per a ningú, sens dubte, tot i que -vista de lluny, amb totes les cauteles- sembla una mica desmesurada. Tanmateix, sigui com sigui, té una lectura que va més enllà del món judicial i policial i que encaixa amb l’estratègia perfectament planificada d’exageració, de manipulació i d’intoxicació de l’opinió pública espanyola i europea sobre el que passa a Catalunya.
La gran batalla política i mediàtica s’està plantejant al voltant d’una pregunta aparentment molt simple, però importantíssima: qui és aquí el dolent? Si un jutge ha d’anar amb quatre escortes, si una funcionària ha de declarar protegida al darrere d’un paravent, ja tenim dues imatges poderoses per dibuixar un clima d’opressió, de temor, de persecució, que és la base per justificar la repressió. En un entorn tan terrorífic com el d’aquesta falsa Catalunya que s’estan inventant, els excessos, les sobreactuacions, són molt més disculpables.
En poc temps han aparegut un munt de víctimes imaginàries. Tenim guàrdies civils que han de marxar perquè no se senten estimats o respectats, professionals que prefereixen abans l’atur que aprendre la dificilíssima llengua catalana, nens adoctrinats, teleespectadors hipnotitzats i abduïts, manifestants que agredeixen inofensius policies antiavalots… L’histriònic Boadella ha fet escola: el victimisme que abans semblava una broma passada de voltes, ara s’està convertint en una ficció de destrucció massiva. Per arrodonir la jugada, els tuits i articles de Quim Torra. L’excusa perfecta per treure les paraules màgiques: xenofòbia, racisme, supremacisme… Paraules que desemboquen, tard o d’hora, en les ja clàssiques referències als nazis i a Hitler, tan surrealistes per a un país com Espanya que encara té a Franco al seu santoral.
La qüestió, com en tot conflicte, és qui queda com a bo i com a dolent. En aquest, ja sabem qui és el fort i qui el feble: les imatges de l’1 d’octubre no tenen discussió possible, per molt que el ministre espanyol d’Exteriors hagi tingut la barra de negar-les. El món sap qui atonyina i qui rep. Les simpaties, d’entrada, solen recaure en els que són atonyinats, empresonats o perseguits, o en aquells que han de triar l’exili per escapar del «Guantánamo light», per dir-ho d’alguna manera, que han muntat per escarmentar els sediciosos i amenaçar els que tinguin la temptació de seguir els seus passos.
Però després, sempre, apareix la gran pregunta: qui és aquí el dolent? Qui és la víctima?
Segons quina resposta quedi fixada a l’opinió pública europea, la batalla pot fer un gir. A Espanya, ja sabem quina imatge triomfarà, alimentada també per greus errors estratègics de l’independentisme: la de la xenofòbia, la falsa violència, la imposició, el supremacisme… Això pot acabar justificant aberracions com la genial idea de Pedro Sánchez: si els jutges no aconsegueixen fer quadrar els fets amb el delicte de rebel·lió, canviem el Codi Penal i posem-hi un article que digui que és rebel·lió el que nosaltres diguem que és rebel·lió. Brillant, sens dubte.
Una vegada més, la batalla es plantejarà a Europa, al front exterior on Puigdemont i els exiliats tenen un paper clau. Allà es decidirà qui és la víctima, i a partir d’aquí s’obre un camí o un altre. Un pot portar a construir una mena de mur a l’estil Trump, per tancar l’independentisme a una cleda on quedi políticament desactivat, l’altre pot conduir a buscar solucions temporals creatives i a deixar obert, molt obert, el final de la partida.
