La que podem anomenar “política oficial” difícilment ha aixecat mai entusiasme entre els que la pateixen. De fet, si repassem una mica la història veurem que generalment, d’una forma o una altra, el poble ha vist amb suspicàcia els que dirigeixen el seu destí col.lectiu. Segurament perquè la política és, entre altres coses, la lluita pel poder, i aquesta pugna fa surar sovint notables mesquineses entre els seus protagonistes.
Així i tot, actualment aquesta poca acceptació ve acompanyada d’una notable degradació de la direcció política. Cada vegada més accedeixen al poder personatges grotescos, populistes, sinistres o d’una mediocritat exasperant. Si fa uns nou anys, Jonathan Davidson (professor de psiquiatria en el centre mèdic de la universitat de Duke- EEUU) i David Owen (psiquiatre, exministre de sanitat britànic i actualment membre de la cambra dels lords) afirmaven que el 75% dels polítics de primera fila tenien trastorns mentals, no vull ni pensar com haurà augmentat aquesta xifra quan avui veiem les actituds de Donald Trump, Nicolás Maduro o Rodrigo Duterte (president de les Filipines) que va declarar poc després d’accedir al poder que calia executar a 100.000 traficants i addictes a les drogues per acabar amb el problema del narcotràfic al seu país.
La categoria dels homes i dones que tenen grans responsabilitats serà sens dubte un dels principals reptes que hauran d’afrontar les societats dels nostres dies. Progressar i garantir els drets democràtics de la població es farà cada dia més difícil amb sonats al poder. En som conscients? D’altra banda, el votant, víctima de la propaganda totalitària que va crear en el seu dia el Dr. Goebbels (avui multiplicada fins a l’infinit), sovint esdevé una mena de zombi que només respon als instints més primaris que li atien amb el bombardeig constant des dels mitjans de comunicació. Ben mirat, aquell capitost nazi continua essent el polític més actual dels nostres dies. Tot són consignes i eslògans repetitius, prefabricats i amb l’única finalitat de guanyar un grapat de vots. Res de fer créixer l’intel.lecte del poble. Com més primari sigui el seu pensament, més possibilitats de fer-lo beure a galet.
De proves sobre això dic, en tenim cada dia un munt només donant una ullada a qualsevol diari el de qualsevol racó de món. Com és normal, Catalunya no resta al marge d’aquesta crisi directiva. Però, en el nostre cas, encara s’agreuja més per l‘actitud procliu dels nostres polítics a l’anomenat complex d’esclau dels catalans denunciat fa una pila d’anys pel psicòleg Carles M. Espinalt. La combinació d’un escenari on només se cerca la glòria personal i afirmar coses malgrat l’evidència tangible del contrari (dos dels aspectes que Jonathan Davidson i David Owen destaquen com a mostra dels trastorns mentals dels dirigents polítics) amb la manca de determinació per enfrontar-se als enemics de la nació, dona com a resultat una política de TBO.
Una de les darreres evidències l’ha protagonitzada aquest estiu el flamant conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, que ha afirmat que el seu govern crearà “una nació digital en forma de república”. La gran majoria dels mitjans catalans han publicat la notícia com si fos la cosa més normal del món. Una independència de PlayStation per jugar com a nens, i ningú s’escandalitza davant del fet que Puigneró tracti a l’electorat com a una colla de babaus.
L’independentisme pot fer els fulls de ruta que vulgui, celebrar eleccions cada mes per demostrar que és majoria o internacionalitzar el cas català fins i tot a Botswana. Res de tot això servirà de res mentre els seus principals dirigents no tinguin una mínima talla per culminar un projecte polític d’una magnitud de la qual no en són ni conscients. I veient el que veiem, no descarto tampoc que algun d’ells ja formi part d’aquell 75% de trastocats que ens advertien Davidson i Owen.
