Qui dubta d'Artur Mas?

"Mas, juntament amb el seu entorn més proper, tenien molt clar quin era el seu propòsit"

20 de novembre de 2007. D'aquí poc en farà 7 anys. L'auditori principal del Palau de Congressos de l'Avinguda Diagonal estava completament ple. Hi havia tanta gent que van haver d'habilitar una sala annexa. Aquell dia Artur Mas havia anunciat una conferència que volia convertir-se en un punt de partida. En l'inici d'una nova etapa que havia de canviar els marcs mentals del catalanisme polític. Tot i que la conferència es titulava "El catalanisme, energia i esperança per a un país millor", els més agosarats van anomenar-la "La refundació de catalanisme".

Recordo perfectament el dia. Tenia 18 anys i feia pocs dies que havia començat a viure a Barcelona. Hi vaig anar amb el Jordi Graupera i, per caramboles de la vida, no vam arribar tard. De fet, vaig anar-hi perquè el Jordi Cabré, el director d'ElSingular en aquell moment, m'havia encarregat d'escriure la crònica.

Feia un any que Artur Mas, tot i haver guanyat les eleccions, no havia aconseguit esdevenir president de la Generalitat. Era la segona vegada que li passava. I aquest segon cop va ser molt més dolorós que el primer. Jose Montilla no era Pasqual Maragall i Artur Mas s'havia implicat personalment amb la barroera negociació de l'Estatut. Després d'aquella derrota es van començar a escoltar algunes veus crítiques contra Mas i el seu entorn més proper. Alguns, des del seu propi partit, ja li cantaven les absoltes. Deien que era una figura amortitzada. Que ja havia fet el seu paper.

Es van apagar els llums de la sala i es va projectar un emotiu vídeo de diversos moments històrics del nostre país. A l'escenari, tot i ser un acte de CDC, no hi havien les sigles de cap partit polític. Artur Mas ho va justificar així: "El que els vull explicar transcendeix, va més enllà, d'un partit polític, i no cal dir que transcendeix encara més la pròpia persona. M'estimo molt Convergència, i m'hi sento plenament identificat, però abans que convergent sóc catalanista, i abans que catalanista, català. Dit d'una altra forma, ser de Convergència és la meva manera de comprometre'm amb el catalanisme, i ser catalanista és la meva manera de comprometre'm amb el meu país i amb la meva única pàtria, que és Catalunya."

Artur Mas, en aquells moments, liderava el principal partit del país. La principal força del catalanisme. Tenia 48 diputats, el PSC 37 i ERC 21. Era l'època en que Carod-Rovira parlava del catalanisme de pluja fina.

Mas, juntament amb el seu entorn més proper, tenien molt clar quin era el seu propòsit. David Madí ho anava explicant en alguns cercles de confiança. És per això que la conferència va començar amb aquestes paraules: "Assumeixo un risc de proporcions considerables i de dimensió desconeguda. En la mesura que sóc un polític en actiu i represento la primera força del nostre Parlament, els nostres adversaris -que no són pocs ni poc poderosos- tenen dret a no posar-nos-ho fàcil. L'ambició del nostre propòsit és gran; gran ha de ser també el risc que correm."

La conferència de Mas es va fonamentar en quatre pilars:

1. Allà on el catalanisme cercava la pervivència de la nació, hem de substituir-ho per la nació plena.
2. Allà on hi havia l'aposta per la modernització, hem de fer l'aposta per un país capdavanter.
3. Allà on es buscava la regeneració d'Espanya, hem de situar-hi Catalunya al món.
4. Allà on es parlava d'autonomia o d'autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos allò que ens és propi.

Mas partida de la base que el catalanisme del moment –que era fet a mida de Jordi Pujol- ja no servia per afrotar els nous escenaris. Havia mort d'èxit. El catalanisme ja havia modernitzat Espanya. Aquell camí s'havia esgotat. S'havia de mirar més enllà.

El quart punt és per mi el més important. No només perquè Mas ja el va citar ara fa 7 anys quan era el cap de l'oposició, sinó per la força i visió de les seves paraules.

Mas va dir: "El dret a decidir d'un poble és l'exercici de la democràcia en estat pur. A quin demòcrata li fa por això? A quina persona amb principis democràtics sòlids i ben fonamentats li pot fer basarda que la democràcia es manifesti amb naturalitat? Si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans ho vulguin, i no és simplement una derivada o un subproducte constitucional, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble. El que se'ns pot exigir, o millor dit, el que ens hem d'autoexigir, és que el dret a decidir l'apliquem sobre aquells temes que més uneixen els catalans i no sobre els que més els divideixen. Aquesta és la feina del catalanisme: procurar que els temes anomenats nacionals, aquells que van el la línia de la major llibertat de Catalunya, siguin assumits, defensats i reclamats per una majoria ferma i sòlida de catalans. Aquesta feina no depèn ni de Madrid ni de Brussel·les: depèn de nosaltres. De la nostra capacitat de convèncer, de la nostra capacitat de seduir. Els catalans som tots, però com us he dit al començament, n'hi ha molts que encara no s'han fet seva la nació catalana. Si volem decidir, no ho fem contra ells; fem-ho amb ells. No intentem vèncer a una part de la pròpia Catalunya; convencem-la. Fem-los veure que el nostre projecte, el del catalanisme, és millor per a ells, per als seus fills i per als seus néts".

Aquestes paraules, que podrien ser escrites ahir mateix, les va dir fa 7 anys Artur Mas, el que en aquests moments lidera tot el procés independentista. Llavors era el cap de l'oposició. Un personatge que era representat com un robot per alguns i que, per altres, era un simple impàs. Doncs bé, aquell personatge ara és el president de la Generalitat i el principal actiu que té el procés. Convé que tots, des CiU, ERC, la CUP o l'ANC, ho tinguem ben present.

 
 

Comentaris