C, de Centre; “Quan en nom d’idees i d’ideals vocacionalment abstractes es dilueix el plantejament estrictament polític, vertical, de les relacions de poder, deixant a més de banda en la mateixa lògica analítica emprada els coneixements empírics i pràctics de les institucions i dels processos decisionals que emmarquen aquestes relacions, el més probable és que el discurs polític desenfoqui ja d’entrada la qüestió central de qualsevol organització política: qui ha de governar, i sobretot, com ha de governar. I en aquest terreny, Constant, Tocqueville o Stuart Mill tenen força coses més a dir que Rousseau, Nietzsche o Heidegger”. (Ferran Requejo, Zoom polític)
QUI CONTROLA EL CENTRE? Aquesta serà la gran batalla d’aquest any electoral entre el PSC i CiU. L’aparició de Joan Laporta en campanya seria una gran notícia pels socialistes catalans… I no tant per CiU. Anem a pams.
El PSC, amb Montilla al capdavant, busca ocupar en solitari aquest espai central en la política catalana desplaçant tant com pugui a Convergència i Unió i escorant-la en el que ells anomenen “la deriva radical convergent”. Els darrers moviments de Montilla així ho avalen: s’erigeix com el garant del desenvolupament de l’Estatut —en un govern cada vegada més esquerdat— i demana a les entitats que van donar suport a l’editorial Per la dignitat de Catalunya dels dotze diaris catalans a mantenir una posició “clara i unitària” davant possibles contratemps (constitucionals, és clar).
De fet, aquesta és una de les receptes de què disposen els socialistes per recuperar terreny, tot i que l’electorat que va votar a Zapatero i va donar al PSC 25 diputats en les eleccions espanyoles de 2008 probablement està menys per defenses estatutàries i més per conèixer quines solucions se’ls donen per trobar una feina o per arribar a final de mes. Hauran de filar prim. Tot i això, amb uns mitjans de comunicació —catalans i, sobretot, espanyols— emmirallats per la novetat que pot suposar l’huracà Laporta, el PSC tindrà la meitat de la feina feta.
El dilema el tindrà CiU. Laporta és una pedra molt més incòmoda a la sabata de la que ho podria ser en Carretero. On es troba situada la federació d’Artur Mas? Quins seran a partir d’ara els eixos de la precampanya electoral? Estarà, com fins ara, pel dret a decidir, per continuar donant suport a les consultes independentistes, pel concert econòmic, pel trencament amb aquesta Espanya que per activa i per passiva ens ha donat mostres que no l’interessa Catalunya… O es mostrarà com el partit del seny, l’únic que pot treure Catalunya d’aquesta situació de paràlisi? Es podria dir que una cosa no és incompatible amb una altra, però en tota campanya electoral sempre hi ha una pregunta que els ciutadans fan als seus polítics a l’hora d’avaluar-los. L’èxit dels partits i dels seus assessors polítics és encertar en la resposta. Aquest diumenge, en la proclamació oficial d’Artur Mas com a candidat de la Generalitat tindrem el primer tast de per on van les coses.
