Pocs dies abans de la sentència del Suprem, en converses informals privades, un tertulià i un polític –tots dos no independentistes– em van dir el mateix: l’independentisme està cansat, dividit i desmobilitzat, i la resposta a la sentència serà de baixa intensitat. “No es veu ambient de revolta”. No els retrec la falta de vista, les tendències profundes de vegades són difícils de captar, i més si no vius dins del moviment que les ha de protagonitzar. Però era clar que la gota estava a punt de vessar el got.
Hauran de passar anys perquè s’entengui en tota la seva amplitud i magnitud l’impacte de l’1 d’Octubre en la societat catalana i en la relació Catalunya-Espanya. Una generació de joves (i de nens) han crescut veient que la policia pot apallissar gent indefensa i després ser felicitada i condecorada, i que els representants democràtics d’un poble, pacifistes de pedra picada, poden ser empresonats i sentenciats per una violència inventada, fabricada en les clavegueres político-judicials i mediàtiques. La confiança en les institucions bàsiques de l’estat està trencada: la monarquia és puntuada amb un zero pel 60% dels catalans i suspesa per un 80% (CEO); la justícia és percebuda com a parcial i venjativa; el Tribunal Constitucional es va carregar un estatut refrendat per la ciutadania, i ningú no ha fet res per corregir-ho; la policia i la Guàrdia Civil han estat vistes sortint dels seus aquarteraments en direcció a Catalunya al crit de “A por ellos”; els mitjans de comunicació espanyols deformen la realitat catalana fins a la nàusea, generant una impotència i indefensió addicionals; i no hi ha cap polític espanyol amb possibilitats de governar que vulgui reconèixer la situació i afrontar-la políticament. Només discuteixen si la millor medecina és l’article 155, el 116 (estat de setge) o la Llei de Seguretat Nacional.
El dolor és tan profund que, com es va demostrar dilluns amb la inèdita ocupació pacífica de l’aeroport i ahir amb les impressionants Marxes per la Llibertat, la resposta social ja funciona al marge de la capacitat de lideratge dels partits independentistes, darrerament molt mermada. A la base social sobiranista li encantaria poder-se posar al darrere de lideratges polítics clars i indiscutibles en el marc d’una estratègia coordinada i compartida, però tot el que ha passat després de la sentència demostra que la gent sortirà al carrer encara que això no hi sigui. D’alguna manera, allò que era un projecte polític ha passat a ser una qüestió de dignitat per a almenys dos milions de persones. Entendre aquest matís és important per no perdre’s en la interpretació del que esta passant (de dia i de nit) i del que vindrà. La política té un repte majúscul ara mateix, a Catalunya i a Espanya.