Quelcom semblant a política

"La polèmica entorn els pactes municipals nodreix tertúlies i xarxes socials com si fos alguna cosa més que l’enèsima lluita pel poder"

La polèmica entorn els pactes municipals nodreix tertúlies i xarxes socials com si fos alguna cosa més que l’enèsima lluita pel poder. És el de Barcelona el pacte que més temps ocupa, almenys pel que fa als espais de debat a Catalunya, segurament pel caràcter simbòlic que s’hi jugava l’independentisme i per la visibilitat de les promeses, dels vetos mutus i les crítiques desfermades dels que n’hem estat testimonis.

 

Ara toca desfer-se de fílies i fòbies i no sé quina part de les emocions produeixen més estupefacció i vergonya. La línia vermella de cadascú s’ha mogut, i de sobte, per al PSC i Ciutadans el més important és barrar el pas a l’independentisme. Ni socialdemocràcia ni liberalisme com eixos alternatius al “colauisme” en les polítiques públiques municipals semblen ja més importants que evitar l’acumulació de llaços grocs a la plaça de Sant Jaume. Hi ha massa poder acumulat sota les catifes del consistori.

 

 

Si Maragall no hagués estat tan ràpid en l’atribució d’aquest caràcter simbòlic a la plaça barcelonina, potser haurien tingut menys fàcil Colau, Collboni i Valls justificar la seva col·laboració, el seu ràpid oblit de les barreres declarades abans del vot. Però ara ja fan tard per penedir-se, tots ells, d’actituds bocamoll que han quedat enregistrades i que ens obliguen a preguntar-nos si no caldria alguna mena de responsabilitat jurídica pel fet d’incomplir promeses.

 

No sabem quin efecte tindrà la decisió de Colau sobre el seu electorat. Sí sembla més evident que l’antiindependentisme de Ciutadans justifica la decisió de Valls. No han entès, els de les (volubles) línies vermelles, com contribueixen amb aquest tipus d’actitud a fer més visible, a donar més protagonisme a allò que volen combatre. O potser sí. Sigui com sigui, aquesta actitud és el més allunyat del catalanisme polític en el sentit propositiu de l’expressió, és a dir, com a moviment que vulgui i sigui capaç de contribuir a cosir les ferides que a banda i banda de l’espectre polític han fet possible la divisió i l’enfrontament a Catalunya. No perdem l’esperança que aquest catalanisme un dia o altre arribi.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?