Qüestió de perspectives

"No hi ha joc ni marge per a la Catalunya republicana a l'Espanya monàrquica, administrada per la pseudoesquerra"

La moció de censura va acabar per fi amb un govern d'Espanya en un grau suprem d'incompetència i sostingut per un partit trufat de lladres i delinqüents, més habitual dels jutjats que dels despatxos oficials. Alguns dirigents lluiten per salvar la pell als tribunals, altres tracte d'aconseguir la presidència en unes primàries irrisòries i altres, per fi, com Casado, ambdues coses. Aprofitant la confusió, els escanyolits vencedors de la moció de censura treuen de 'Cuelgamuros' les restes del major genocida de la història hispana i els de l'"absent" Primo de Rivera en una cerimònia plena de suspens que s'hauria d'haver produït fa 40 anys".

 

Hi ha quelcom de simbòlic en aquest episodi. Una espècie de clausura d'una decrèpita dictadura que s'ha sobreviscut a ella mateixa sota l'ombra d'aquesta gegantesca creu tan ridícula com sinistra.

 

En lloc de la banda de malfactors, governa avui el somort regne d'Espanya un partit minoritari amb fràgil representació parlamentària i obligat a una política d'aliances contradictòries. El PSOE divideix les seves lleialtats entre la visió de la unitat d'Espanya a l'estil franquista que professen la seva direcció i gran part de la seva militància i la necessitat de presentar-se davant el món com un Estat democràtic de dret i no com l'arbitraria tirania que és.

 

El govern vol posar fi simbòlic al culte al franquisme, que segueix sent el nucli essencial del règim del 78. Igualment tracta de taponar la ferida de la inevitable marxa de Catalunya, expulsada per l'actitud opressivament colonial d'aquell, recorrent a un altre gest simbòlic: l'apropament de les preses polítiques catalanes.

 

És una qüestió de perspectives. L'acostament no és una concessió graciable del govern, sinó un dret dels presos polítics, sistemàticament conculcat per uns governants tirànics i uns jutges prevaricadors que porten mesos aplicant a l'independentisme català el dret penal de l'enemic. O sigui, l'amenaça, l'extorsió, la persecució i la venjança. Les mateixes instàncies que van imposar fiances desorbitades als ostatges polítics catalans a la sòrdida esperança d'ensorrar-los les vides a ells i als seus familiars i, de pas, destrossar un moviment independentista legítim, democràticament sostingut per la majoria de la població.

 

Efectivament, qüestió de perspectives que algun dia es tornaran i permetran castigar com mereixen a aquells que han abusat del seu poder per perseguir persones innocents.

 

El minoritari govern espanyol sortit de la moció de censura desplega una curiosa retòrica regeneracionista en el terreny ideològic, de drets i llibertats. La seva primera decisió és un projecte de llei d'eutanàsia perquè regular el final de la vida és el més còmode quan un no sap ni per on començar per regular els seus inicis i el seu desenvolupament humà intermedi. Fa riure ocupar-se de l'eutanàsia quan un té els hospitals col·lapsats, les relacions laborals en règim d'esclavatge, els salaris a nivells vergonyosos (no els dels polítics, clar), la llibertat d'expressió emmordassada i multada, els pensionistes plomats, l'educació en mans dels capellans. I tot això mentre els "regeneracionistes" i els seus auxiliars de la "veritable esquerra" es barallen per l'únic que de veritat els importa: el control de la TV, la fàbrica de doctrina i elaboració de perspectives.

 

Aquest govern només camina segur i compta amb el suport tancat de la resta de forces parlamentàries en la seva política anticatalana. La majoria dels ministres, començant pel president, son nacionalistes espanyols que comparteixen el marc mental dels franquistes d'abans i d'avui, els dels de 'Cuelgamuros' i els jutges del Suprem i algun d'ells, per exemple, Borrell, nomenat ministre d'Assumptes Catalans més que d'Exteriors, furibundament catalanòfobs.

 

 

Qüestió de perspectives. El govern minoritari de l'"esquerra" espanyola no és sinó un nou govern anticatalà que tracta d'enganyar a l'opinió internacional amb cares noves, noves paraules i les mateixes velles opressions castellanes. La prova: no té la menor intenció de negociar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya perquè l'oligarquia nacional-catòlica no li ho permet i, encara que li ho permetés, no ho faria perquè és tan govern de l'oligarquia com l'anterior.

 

No hi ha joc ni marge per a la Catalunya republicana a l'Espanya monàrquica, administrada per la pseudoesquerra. S'imposa per tant una perspectiva exclusivament catalana. Està bé obrir la polèmica sobre les pròximes eleccions municipals, articulant les opcions en clau independentista i entendre-les com assaig de les nacionals catalanes quan corresponguin. I, mentre la política catalana hagi de conviure a la força amb l'espanyola, haurà de prioritzar l'esperit unitari. Prengui la unitat la forma que prengui.

 

Perquè, qüestió de perspectives, no és de rebut acceptar com "normal" una situació en la que hi ha persones empresonades, exiliades i perseguides a Catalunya per les seves opinions polítiques.

 

 

Comentaris