La política és també una qüestió d’estil. Amb tot, i i per no ser malinterpretat comencem per centrar bé les coses. Què és l’estil? “Manera característica de fer, de presentar les coses” és com ens ho descriu el diccionari Fabra. Vist així ningú podrà negar que podem parlar obertament d’estil polític. Fins i tot, haurem de convenir que unes mateixes ideologies o uns mateixos projectes polítics poden presentar-se de forma diferent.
Si parlem del que ens ocupa als independentistes, que no és res més que l’ambició de fundar un estat català, no podem ignorar per més temps fer-nos la pregunta següent: quin és el nostre estil característic i predominant? La resposta, sigui quina sigui, ens hauria de comportar altres interrogants: és prou suggestiu?, té la capacitat de crear nous adeptes?, genera simpaties més enllà de les nostres files o de les nostres fronteres?
Ens agradi o no, qui té més capacitat per imprimir a l’independentisme un determinat estil polític són els seus dirigents. És l’efecte de model dels que estan al capdamunt. Tenen els càrrecs i les tribunes mediàtiques. Des de les seves posicions d’influència podrien promoure unes formes de presentar el projecte d’un estat català que resultés atractiu en molts aspectes. Convindria que les seves accions traspuessin una dosi notable d’idealisme i un insubornable patriotisme. El seu discurs hauria de denotar que no es faran enrere en els seus objectius i que tractaran al seu poble amb el respecte i la consideració que es mereix. La mentida caldria que fos motiu de dimissió. Com a servidors i màxims valedors de la nació haurien de fer-nos sentir orgullosos de la nostra condició de catalans.
Ningú pot dubtar que si aquest capteniment que acabo de descriure fos generalitzat entre els diputats anomenats independentistes, l’estil polític que es desprendria seria vibrant, motivador i victoriós. Els seus votants actuarien en consonància i tindríem un moviment polític que podria posar realment contra les cordes al poder espanyol. També segurament, la nostra imatge internacional tindria una altra força que la que avui té.
Però l’estil imperant entre els que remenen les cireres del cada dia més caducat “procés” és l’antítesi de qualsevol cosa que desprengui coherència, valentia i patriotisme. L’exconsellera Clara Ponsetí, que l’ha viscut de ben a prop, el descrivia així aquesta mateixa setmana en una entrevista: “s’inventa discursos per justificar les seves renúncies. Aixó és desprès, perquè abans es fan coses molt estranyes per encaixar interessos personals amb projectes polítics. Molt del que hem vist aquestes darreres setmanes té molt a veure amb l’afany de tenir una nòmina”.
Aquests són els preceptes sota els quals s’ha mogut la política catalana que deia que faria “una república”. Alguns ho portem dient fa anys i ens han tractat com uns empestats. De tot plegat, quin estil es deprèn? És molt senzill: tot denota una manera de fer poruga, mesquina i protagonitzada en moltes ocasions per calamitats que mai no es guanyarien la vida fora de les estructures de partit. Quina base social pot eixamplar gent d’aquesta mena?
L’estil polític de l’independentisme parlamentari és el de l’estafador que juga amb els sentiments de la víctima. Com a tot bon professional del frau ha fet creure l’existència d’una cosa que en realitat no existeix (estructures d’estat, reconeixements internacionals,…). No li donem més voltes, un altre estil polític només és possible a condició que els seus màxims protagonistes siguin conscients del que significa la seva actitud. Però mentre l’estafa no sigui motiu de càstig polític i social, l’estil de l’independentisme anirà lliscant per la pendent del descrèdit i la incompetència.
