Quedar retratats

"Avui, l'erdoganització continua essent la tònica, la manera com la Moncloa entén el diàleg amb la plaça Sant Jaume"

Fa uns dies publicava un article a El Punt Avui titulat "Erdoganització". Manllevava un terme que l'exconseller convergent Ferran Mascarell usava a les xarxes socials per parlar de la deriva autoritària d'un Estat que no ha sabut gestionar emocionalment el conflicte amb Catalunya. Avui, l'erdoganització continua essent la tònica, la manera com la Moncloa entén el diàleg amb la plaça Sant Jaume. L'Espanya del segle XXI ja té els seus dos primers presos polítics. L'hereu de Felip V pot estar content. Ahir ens en vam anar a dormir com si no haguessin passat els anys, com si el blanc i negre encara fos present a la televisió.

 

Mentre Ana Pastor demana a Carles Campuzano que rectifiqui per haver titllat de "falangista" un discurs d'Albert Rivera, mentre l'extrema dreta campa lliure per Barcelona durant la diada del 12 d'Octubre cremant estelades, mentre les porres s'alcen davant dels col·legis electorals, mentre es fa demagògia amb la immersió lingüística des del desconeixement de la realitat del Principat... mentre l'Espanya post-franquista aixeca el cap, hi ha els dos màxims representants de les entitats que millor representen el caràcter cívic, pacífic i integrador del moviment sobiranista a Catalunya tancats a Soto del Real. Espanya, capital París, publicava el 2010 l'economista i diputat Germà Bel per a posar de relleu el drama de les infraestructures a la península; però, avui aquest títol ha passat de moda. Avui, com resava una piulada, "Espanya, capital Istanbul". L'Espanya del segle XXI agafa tics de la Turquia d'Erdogan quan s'enfronta a la seva dissidència política.

 

 

L'Espanya contemporània continua enfrontant-se en el debat que, a 1850, el pensador i polític nord-americà John C. Calhun posava sobre la taula per a radiografiar la tensa relació entre el Nord i el Sud: mentre uns entenen l'Estat com la suma d'iguals que decideixen crear un govern a través d'un pacte social, d'altres entenen que el govern es crea per un pacte polític entre els diversos estats sobirans. El problema rau en què el debat polític a Madrid s'ha plantejat, no des del fonament teòric que podria explicar i ajudar a entendre la complexa història d'Espanya i la seva teoritzada nació, sinó des de l'estómac, la conservació dels privilegis i els graners de vots dels grans partits de l'establisment. Francament, quan la racionalitat acaba monopolitzada per les visions monocolor que no saben destriar ni analitzar els matisos de la rica però també turbulenta història de l'actual Espanya autonòmica és impossible plantejar-se qualsevol diàleg. És el símptoma que l'Espanya autonòmica és un eufemisme per parlar d'Espanya centralitzada, un país que ha deixat de tenir sentit pel 80% dels catalans.

 

La manera com s'ha plantejat i portat el conflicte, probablement, podria criticar-se a banda i banda. La reflexió pausada, per les futures tesis doctorals. Ara bé, hi ha una premissa clara: en un Estat democràtic, la lluita per les idees no pot acabar entre reixes. Si la Moncloa volia legitimar el seu discurs de legalitat, ha comès el pitjor error: evidenciar la nul·la divisió de poders, la complicitat de jutges i fiscals amb l'Executiu i solucionar els conflictes polítics –plantejats des del pacifisme, no ho oblidem mai– als tribunals. Si algú demana diàleg sense condicions ara és una de les parts, la del Govern de la Generalitat. L'altra, ja ha quedat retratada.

 

Comentaris