Crideu-lo, truqueu-lo, envieu-li un correu, un WhatsApp… el que sigui, però que vingui. Que baixi. Que estigui tranquil, que ja li pagarem l’estada i la costellada. Que es manifesti, ni que sigui amb llumetes de basar xinès. Que aterri Déu i que ens digui què pensa de la consulta. Perquè… de quin Déu parlem? “¿Y cómo es el? ¿A qué dedica el tiempo libre?” Perquè per la Conferència Episcopal Espanyola la consulta és “immoral” i “inadmissible”. Què fem Senyor? Perquè els de Montserrat han dit que “el poble mai més no serà esclau” i que “l’any vinent serem consultats sobre la nostra identitat com a poble de Déu”. Senyor, il•lumina’ns. Ni que sigui amb un misto.
Misto de 1946. Feble, llunyà i… tanmateix incendi. La dictadura franquista mou cel i terra per intentar que no es publiqui un llibre. Fins i tot intenta comprar l’edició sencera perquè no es distribueixi. I això que el llibre apareix a França i en francès. La cosa és tan grossa que en català no es va poder publicar fins el 1977. La cosa és encara més grossa i el capítol VIII va quedar inèdit fins el 1994. Títol: Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes. Autor: Carles Cardó (1884-1958), ex canonge de la seu de Barcelona. Exiliat des de 1936. La història de la pell de brau des de la religió. Cardó fa de Freud amb la fe i la creu com a divan psicoanalític. Mirem el subconscient.
A veure…. Neurona una, la bona: la de la fe il•lustrada, servida per la caritat, guaita, és la que creix especialment a Catalunya. Neurona dos: la dolenta, la que vol imposar la fe per la força, la de la croada de la conquesta, la de l’espasa al servei de la Creu i de la Inquisició al servei de la política reial castellana. Ens sona, ens sona el clàssic: “La vida sigue igual”, també a la religió.
Cardó llumí. Llum! Molt bé: diagnòstic fet. Però per què ens passa això Doctor? És “El gran refús”. Malaltia endèmica de la psico ficció espanyola de dimoni enforquillat. “El gran refús”: el de bona part de l’església espanyola de no reconèixer històricament la realitat de Catalunya. No. L’església espanyola diu no. Com Mariano. Diu que no vol acceptar cap solució. Abans, sempre abans…. el desastre. L’infern. La dictadura, la Guerra…. Cremeu, cremeu. I clar hi ha un moment que sempre arriba. Sempre arriba el moment, com ara, que s’enfronten les dues tradicions. Enfrontament final.
Davant les dues figures claus de la història eclesiàstica de la República i de la Guerra: el Cardenal de la Pau, Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona. I el Cardenal de la Guerra, Isidre Gomà, “primado de Toledo”, i sí, català, també, de Tarragona. Les dues tradicions per escrit. La bona, la carta pastoral col•lectiva del desembre de 1931, en què el Cardenal Vidal va fer signar als bisbes espanyols l’acceptació de la República, com un règim legítim. La dolenta, la carta que redacta Gomà el juliol de 1937, en què la majoria dels bisbes acataven la revolta militar i el règim del general Franco. Vidal i Barraquer es va negar a signar-la. No el deixen tornar a Tarragona. S’exilia a Suïssa. Enemic públic número u del règim, com Cardó. Sí, han pecat. Per què? Perquè no volen formar part del bàndol nacional. Perquè no volen que l’església, la religió, sigui sinònim de violència, injustícia, mort…. immoralitat. Sort que el bàndol de Gomà no feia política. Aquestes són algunes de les seves boles del rosari: “Espanya i l’anti-Espanya, la religió i l’ateisme, la civilització cristiana i la barbàrie”. Una altra: “La guerra d’Espanya és una guerra civil? No; una lluita dels sense Déu contra la veritable Espanya, contra la religió catòlica”. Molt bé. I tots els Cardó i Vidal i Barraquer on els posem? Va, que cremin. Aquí està la gran mentida espanyola i… també d’alguns catalans. Espanya pot ser infernal religiosament, vegetativament, amicalment, o tot el que la seva ment vulgui fabricar acabat amb ment.
Mentrestant, si l’església catalana coneix aquest històric refús cal que ens preguntem on són avui els Cardó i Vidal i Barraquer? On? Sí, l’església catalana s’ha expressat a favor dels nostres drets nacionals, del procés, de la consulta. Sí. Però també cal que acompanyi al ramat. O no ho van fer Cardó i Vidal i Barraquer? No van ser porucs. El refús espanyol contra Catalunya abraça tots els camps… també el religiós. Des de sempre. Que recordin els dies de la Dictadura de Primo de Rivera quan la pròpia Església espanyola oficialment proclamava: “que se niegue la ordenación a los clérigos contagiados de catalanismo, esto es, de espíritu separatista”. Quan prohibeix que s’ensenyi catecisme en català als nens de parla castellana. Bilingüisme religiós. Cal que prengui nota l’església catalana. Vidal i Barraquer o Gomà? Perquè…. creuen que parlem de religió? No.
Fa més d’un any, durant la campanya de les eleccions del 25 de novembre, Oriol Junqueras, va dir la següent frase: “La independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”. La sentència és…. de Carles Cardó. I Cardó, no hem explicat la seva vida. Va ser moltes coses: escriptor, traductor…. I, gran pensador humanista, ideòleg catalanista, promotor del cristianisme social i… van influenciar molt i molt (tant en el camp de la justícia social com en el catalanisme) a la Unió Democràtica de Catalunya dels anys trenta. Ja ho veuen: els dos partits més antics, de 1931: ERC i Unió. Perquè això és també alguna cosa més que política, Això és un acte de fe. El que està passant és un acte de fe. El 1931 era impossible que els dos partits es posessin d’acord en alguna cosa: ni el 1931, ni el 1932, ni el 1934, ni el 1936… Res. Traslladem-ho avui i superin tots els malgrats-malgrats que pensin: tenim data i pregunta amb els mateixos partits. Ja ho va dir Cardó: “Fem que Catalunya, més que proclamar-se, sigui intensament en tots els ordres, car contra l’ésser no hi ha res que pugui…”. En aquest procés la fe hi juga un paper molt important. Bàsic. Continuo sostenint el mateix: només ens salvarà un miracle, però som professionals del miracle.
I ara preguem. Que tots els catòlics, protestants, musulmans, budistes, taoistes, ateus, agnòstics… preguin. Perquè per tots va el Cristo i el pollastre. Preguem però li preguntem especialment a Déu si tot el que defensem els catalans és una immoralitat. I li preguntem tal i com demanava Carles Cardó amb la seva “pregària”.
Fes-me prou fort per ésser candorós
i el meu candor ungeix de saviesa…
i venceré l’insult amb un somrís
i amb un somrís més dolç la violència,
la vivor dels garneus i dels covards
amb l’esguard penetrant de la innocència…
Dóna’m l’horror de la follia herètica,
però molt més del mercadeig sagrat.
Fes-me veure ben bé com la llum vera
brolla només d’un foc de caritat
i que l’amor no és literatura…
i l’eloqüència fútil vanitat
en moral tant o més que en poesia.
Fes-me dir més que mai la veritat
quan és inversemblant o escandalosa…
Això és el que defensem. Això és el que volem votar. Sí, això. Fes-nos una senyal, Senyor, perquè si això ho pot subscriure un català, un argentí, un senegalès, un canadenc, un xinès, un pigmeu, un capgròs, un creient, un no creient, un pastisset, un coixinet, o un osset…. és que som els bons. Oi?
