Tots sabem que aquest títol de la lletra de la cançó del nostre Lluís Serrahima (composta el 1967 en plena dictadura) es referia a la policia franquista que de dia i de nit en feia de les seves trucant a les portes de matinada o esperant-nos a la sortida de casa per anar al treball, com em va succeir a mi per portar-me a la garjola. Avui, en plena democràcia, aquella frase la podem ben aplicar al Gobierno de España i a aquells partits espanyols que es van rellevant l’un a l’altre a Madrid, tenint sotmesa Catalunya a una concepció de l’Estat que, o no és la nostra, o no és la de l’Estat que volem. I no és pas que no ens haguem esforçat a explicar-los per activa i per passiva els nostres drets i les raons que ens avalen. No sols els hi han explicat els polítics més responsables, sinó també la societat civil (també el nostre Club d’Opinió Arnau de Vilanova): historiadors, pensadors, lingüistes, juristes, economistes, sociòlegs i literats han escrit i publicat llibres, articles i reportatges, i hem participat en conferències, debats, taules rodones…Aquí, a Madrid i a moltes capitals de l’Estat.
Sí. Hem fet pedagodia amb escreix, a tort i a dret, pel dret i pel revés, en català i en castellà i per tots els mitjans. Amb quins resultats? Ben minços en alguns moments. Gairebé nuls en altres. I netament contraris en la resta, sobretot en circumstàncies especialment crítiques, difícils i decisives. Ningú pot negar avui que ens han explotat econòmicament (balança fiscal); no ens han tornat de manera total el que ens van birlar i era nostre ( patrimoni monumental, art català, o els Papers de Salamanca, o els manuscrits dels “Dietaris de la Generalitat 1411-1714”, entre d’altres); ens han negat infrastructures vitals per al nostre territori i desenvolupament (autopistes, autovies, ferrocarrils, deixant-nos a la cua l’AVE cap Europa); ens han fet gruar l’ús de la nostra llengua ( Jutges i Jutjats encara per catalanitzar; i silenci del Gobierno davant agressions a la nostra llengua com la del recent Manifiesto); i políticament, fins arribar a l’escapçada i retallada de l’Estatut a les Corts Espanyoles, i als recursos prop del Tribunal Constitucional, fins i tot per part del seu Defensor del Pueblo Espanyol, que no deu ser del nostre, és clar, ja que el nostre poble ja es va pronunciar en el referèndum que el va aprovar. Retallat i tot, que ja és dir!
Som molts els qui pensem que fer pedagogia cap Espanya ja és gairebé perdre el temps. Més encara: potser és contraproduent. Perquè com més els ho expliquem, ara que ja se senten més forts i que tenen totes les eines per fer de nosaltres gairebé tot el que vulguin, més astúcia hi posaran. Perquè a més, ells pensen que sense moure un dit (equivocadament o no, ja ho veurem) ara tenen uns aliats que objectivament, i potser sense voler-ho , ens acabaran castellenitzant ells: els immigrats. Ja té nassos, això! O no és veritat que alguns ja comencen a plantar-nos cara amb aquell “no le entiendo”?
Si la pedagogia i el bon rotllo ja han caducat com els medicaments caduquen, això no vol pas dir que hàgim de dimitir. El que cal ara per part dels polítics i de la societat civil és major contundència, no donar el braç a tòrcer, desemmascarar els enganys, mentalitzar els nostres conciutadans, i instruir els immigrats a favor dels seus propis interessos com a ciutadans de Catalunya, si ho volen ser. Ah, el tema de la immigració! Hi tornarem.
