“Els teus governants són uns bandolers,
companys de lladres.
Tots busquen els suborns,
van darrere els obsequis.
No defensen els orfes,
no admeten el plany
que els adrecen les viudes.”
Isaïes, 1,23.
Ja tenim president i sento les esbroncades, els tuits llegits matusserament per l’Arrimadas, les cites d’articles inquietants que generalitzen sobre nacions i ètnies, i frases sobre la fabulosa integració dels immigrants dels anys 60 a la permeable societat catalana. Fet que, malgrat ser cert, m’esgarrifa perquè sona a etapa clarament passada. Haver de defensar que a Catalunya no es margina a ningú pel seu origen (quan a Madrid hi ha gent detinguda per les seves idees) em sembla innecessari i groller. De mala educació. Però tenim president, al cap i a la fi. Ciutadans (un partit basat en la defensa d’una identitat nacional concreta) ha de fer bullir l’olla jugant el partit en aquest terreny: el de la identitat. No en el de l’economia, les classes, les llibertats polítiques o la justícia social. En la identitat, que és allò que ha fet gran el partit d’Albert Rivera. No és una crítica, eh? No és pas Ciutadans qui ha delimitat el terreny de joc, sinó els partits independentistes engegant un procés que, al final, es podia destil·lar en una lluita d’interessos entre els que senten Catalunya com la seva nació i els que senten Espanya. Però, malgrat que aquesta lectura sigui possible, és certa?
La majoria de vegades quan parles amb defensors apassionats (viscerals, diria jo) de la independència, no és l’amor a la catalana terra el que els mou. Montserrat, els castells i la senyera no són el motor de tot aquest engranatge tan ben parit que ens ha portat a muntar un referèndum i executar-lo malgrat la repressió. Allò que ens empeny és un missatge molt semblant a la cita inicial d’Isaïes. La frustració de viure en un Estat capaç de tolerar, acceptar i metabolitzar la corrupció i la tirania. Segurament a Catalunya hem trobat una manera certament revolucionària de dir prou. Hem construït la possibilitat de la independència com un mecanisme de protesta contra una mena de política que ens avergonyeix. Aquí, al país, un partit hegemònic ha hagut de canviar de nom i un expresident s’ha amagat en un forat després de ser assenyalat per la corrupció. Som enormement intolerants amb la corrupció i tot això es mescla dins la gent fins que s’excreta en forma d’independentisme irreversible. Per això els gestos autoritaris de l’Estat han incentivat el moviment. Perquè suposa un pas més en el relat que molts han assumit sobre Espanya. És a dir: que és un sistema corrupte i tirànic que imposa la seva injustícia segons la voluntat del Gobierno. Per a moltíssima gent independentista, que l’Estat empresoni polítics catalans i legisli en contra nostra és part d’una mateixa dinàmica que fa que M. Rajoy no hagi de passar comptes dels casos de corrupció malgrat les proves en contra seva. Aquesta és la pedra angular de tot aquest moviment de resposta “agressiva” contra l’statu quo. No la identitat.
Ciutadans s’hi aferra com a projecte de partit hegemònic. La identitat és un pou sense fons perquè, sobretot, dinamita el gran èxit de l’independentisme català: la transversalitat. El fet que aquells amb orígens diversos ens hem unit sota una bandera política, no racial. Aquest és el forat on Ciutadans vol ficar-hi la falca per fer rebentar les costelles del vaixell. I ho fan perquè (insisteixo) tenen un projecte polític propi (i legítim) que és guanyar les eleccions a Espanya. Els independentistes, però, han de tenir molt present el vers d’Isaïes. La lluita és contra la tirania (en totes les seves facetes). És l’ambició de la gent per tenir un país millor. Destil·lada, això sí, en la independència. Ha de ser aquest l’objectiu del president Torra. Fer un país on els catalans sentin realitzades les seves esperances republicanes a través de lleis socials dignes, ètiques i a favor de la gent.
