El reu era conduït a l’interior d’una església atapeïda de públic i, després de resar el Credo, l’inquisidor llegia amb to dramàtic, per a espant dels fidels, les opinions herètiques de les que s’acusava al dissortat presoner. Després s’adreçaven a ell i el comminaven a confessar en veu alta i a mostrar penediment i acceptació de la pena. Si el reu es mostrava submís i col·laboratiu, se li oferia alguna possibilitat de benevolència: “… si dieres muestras de arrepentimiento suavizaremos tu penitencia, pero guárdate de no cumplir con lo que se te manda, porque si tal hicieres serás castigado como hereje pertinaz“.
L’abjuració era una de les eines més eficaces dels tribunals de la Inquisició castellana. Estava molt reglamentada i servia per fer pedagogia social sota l’aparença d’un engranatge de confessió, penediment i, finalment, clemència. Per això l’abjuració de les creences havia de ser pública, davant la màxima quantitat de gent possible. El mecanisme era tan apreciat que fins i tot s’aplicava als condemnats a mort que anaven a ser ajusticiats. En l’últim moment, davant la foguera encesa, se li oferia al reu la possibilitat de morir estrangulat abans de ser cremat. Però havia d’abjurar.
Espero que hi hagi infern només per encabir-hi aquells inquisidors. Els d’abans i els d’ara. Però aquella mena de justícia és la seva, no pas la nostra. En definitiva, que exigim que els nostres presos polítics surtin al carrer. Que tornin i que tornin ja. I si per aconseguir-ho hem de cantar el Que viva España i abonar-nos als toros, doncs ho fem. Jo, ja ho he fet al títol. Els volem aquí.
