Us en recordeu, de quan dèiem que a la política li faltaven líders? Que hi havia molts “gestors” però pocs “generals”. Semblava que ens emprenyava que els polítics es dediquessin a gestionar el bé públic, en lloc de passar-se el dia llençant proclames per mobilitzar masses humanes de ciutadans. Tot això era abans del “procés” i, fruit d’aquesta inquietud insensata, va néixer un polític astut amb aspiracions messiàniques: Artur Mas. El líder que tothom demanava però no ben bé el que tothom volia. Això sí, un general, al cap i a la fi. No pas un gestor. Lluny de la figura de buròcrata de despatx amb habilitats tècniques, era una visionari. Un xarlatà, si se’m permet dir-ho. Algú que, a la mínima oportunitat, va obrir els braços en un vomitiu cartell electoral. Però volíem un líder, en aquella època, no pas un gestor.
Evidentment, quan desvies l’atenció de la gestió pública i poses el focus sobre la personalitat d’un polític, l’efecte contagi és immediat. Per la llei del pèndol, si tu tens idees concretes sobre cultura, educació, economia i sanitat, els rivals contraposaran les seves propostes en els mateixos àmbits. Aquest fet generarà un debat interessant sobre aspectes crucials de la nostra vida. Ara bé, si el teu estendard és la personalitat del teu líder, els rivals buscaran figures similars per contraposar-les. Així doncs, el debat sobre qui dels dos líders parla millor o té més raó passa per sobre del debat sobre l’economia. Els problemes que es discuteixen no són immediats i concrets sinó transcendents i eteris.
De cop tenim un Artur Mas, líder natural de la Catalunya independent que pot ignorar qualsevol tema compromès per centrar-se en la nació catalana. Podem transitar un any sencer parlant de què farem en una manifestació o en una consulta sense entrar a fons en cap dels temes que, a curt termini, afectaran la ciutadania del país. I, a la contra, neix un Albert Rivera que sap treure partit a una situació on es debat sobre abstraccions com la independència o la ruptura ètnica d’Espanya. Temes que permeten a Ciutadans passar-se anys i anys sense haver de demostrar res, però edificant la seva popularitat a base de pors fictícies. Atenció, fictícies però esperonades per l’independentisme, que ens fan creure que la cosa està a punt de passar. Passen els anys i la situació es reforça amb personatges cada cop més mediocres però amb més suport popular. Tot es tensa. Ja no sabem qui pensa què sobre sanitat o economia. Però tenim molt clar qui és independentista, qui nacionalista, qui constitucionalista, qui vol un referèndum i qui no. És més, la situació és tan extrema que ningú pot quedar fora de l’equació. Si no expliques què penses sobre la hipotètica i remota independència, no serveixes. Ets un mal polític i un farsant. A Catalunya i a Espanya. I, per tant, polítics brillants però que no es mouen en el món de les ideologies impossibles acaben arraconats.
Tot plegat deixa pas a nous “líders”. Líders de debò. D’aquells de moure masses de ciutadans amb pamflets emotius i urgents. VOX, Casado, Sánchez o Iglesias. La bogeria pels líders arriba al paroxisme quan, després de l’1 d’octubre, el Rei surt a tancar el tema. No hi ha ningú que personifiqui de manera tan clara el lideratge com ell. No té cap atribució efectiva en la política, només és un símbol, però exerceix el seu paper quan ha de dirigir-se a les masses de ciutadans.
I així arribem a la impossibilitat de pactar un govern que governi. Aquí i allà. Ens trobem en un dels moments més lamentables de la política democràtica europea des dels anys 40. Sense pressupostos, sense feina de govern, encantats perquè tenim “líders” repartits en presons i exilis i sense poder pactar res perquè no estem d’acord en la cosa menys efectiva però més important del món: la hipotètica unitat nacional espanyola. Els parlaments de Madrid i Barcelona són un desastre. Tot són línies vermells basades en transcendències i mons imaginaris. I, el que és pitjor, el papanatisme pel “lideratge” ens ha regalat personatges egòlatres, feliços d’haver-se conegut. Gestors mediocres però doctorats en la seva pròpia imatge. Experts en el seu personatge. Tan drogats de lideratge que no volen pactar amb ningú que els faci ombra. El millor resum de tot plegat és el duel entre Sánchez i Iglesias perquè aquest últim no entri al govern. Ridícul però, en realitat, la conseqüència lògica d’aquesta fal·lera per buscar “líders”. No polítics o gestors. Líders que ens mobilitzin amb la seva cara i quatre bones paraules. Doncs ara és moment de demanar gestors, com al final de la Segona Guerra Mundial. I no líders carismàtics, com just abans de la Segona Guerra Mundial.
