Aquesta diada del 8 de març ha fet emergir, de forma espectacular, un malestar social que ha empès les dones al carrer. Es tracta d’una causa justa i així ho entén una immensa majoria de la població, afortunadament sense gaire distinció de gènere. El que està per veure és que això tingui alguna possibilitat de convertir-se en un problema d’Estat i que, efectivament, es prenguin les decisions dràstiques que les elits de Madrid apliquen, en un sentit o en un altre, quan senten que el seu poder està essent veritablement qüestionat.
Mesures socials, com l’equiparació dels permisos de paternitat amb els de maternitat, farien molt per reduir el gap retributiu que castiga -injustament- les carreres professionals de moltes dones. I la revisió d’alguns impostos indirectes -com els que encareixen, de forma escandalosa, compreses i tampons- deixarien de penalitzar diferencialment les dones i, en especial, les de rendes més baixes. O, en l’àmbit de la violència, estaria bé que l’Estat equiparés l’escassa atenció que presta a les víctimes de les agressions masclistes amb les dels atemptats d’ETA…
I, per cert, estaria bé que, per una vegada, el progressisme espanyol també se solidaritzés amb les dones quan, a més de dones, són catalanes. La jornada de l’1 d’octubre va estar infestada d’agressions masclistes per part dels repressors de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, uns fets que han estat denunciats -públicament i als jutjats- per l’Ajuntament de Barcelona. A Madrid, ni una ratlla. Tampoc en els manifestos feministes.
Després del 8 ve el 9 de març. I el 10 i l’11. Les lluites continuen. Totes.
