La renúncia –sincera o forçada- de Joan Saura al davant d’Iniciativa confirma les teories d’aquells que han definit l’acord de govern tripartit com a corrosiu. És cert que els tres dirigents que van subscriure el primer pacte ara fa sis anys al Saló del Tinell han perdut el liderat dels seus partits després de fortes turbulències internes i externes. Pasqual Maragall ja no és el primer secretari del PSC, Josep-Lluís Carod-Rovira no serà el pròxim candidat d’Esquerra a la presidència de la Generalitat i Saura serà substituït aviat probablement per Joan Herrera. Dins la lògica de l’estabilitat política no és un bon saldo. I això vol dir que Catalunya –almenys, el seu govern- no ha abandonat la provisionalitat ni la incertesa. Però l’últim recanvi també voldria poder dir que els tres partits que van decidir la passada legislatura signar un pacte “catalanista i d’esquerres” han pagat la factura corresponent per tots els errors i les improvisacions, però potser també que finalment han estabilitzat, amb els canvis oportuns, liderat i estructures internes.
Però, més enllà d’una maledicció fílmica que podria perseguir aquells que fa sis anys van decidir una fórmula de govern que s’ha mantingut amb seriosos problemes en cada família, hi ha un altre interrogant molt més interessant políticament: ¿En quina mesura l’acord entre el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa acabarà passant una seriosa factura electoral als dos socis petits? És obvi que el PSC, després d’haver fet fora la utopia maragalliana, que només compartia l’expresident del partit i la Generalitat i els seus pròxims més pròxims, ha sabut mantenir-se al front del govern. Agradi o no agradi, José Montilla ha imposar ordre i disciplina a republicans i ecosocialistes. A aquestes alçades tothom té clar que exhaurirà, com sempre ha volgut, la legislatura. I que almenys és la garantia d’una certa estabilitat institucional. Una altra cosa és que la conseqüència de tot això sigui un bon govern o una gestió del poder que il•lusioni la majoria de la societat. En tot cas, els socialistes podrien traure’n un cert profit electoral.
Però, pels resultats de les darreres cites a les urnes i pel que diuen enquestes i sondejos, aquest no sembla ser el cas d’Esquerra i Iniciativa. Els primers es pensen que haver evitat les sotragades, haver subscrit l’acord de finançament i arribar al final de la legislatura els farà finalment agafar una imatge de maduresa política. Els segons consideren que la gestió de Joan Saura al davant d’un departament conflictiu i “que tradicionalment s’havia assignat la dreta”, com ara Interior, els aportarà un rèdit polític indubtable. Més aviat tot sembla indicar just el contrari. L’estabilitat de l’actual govern podria beneficiar el PSC i podria perjudicar Esquerra i Iniciativa, perquè una part del nucli dur dels seus votants no estan gens contents amb el preu que han hagut de pagar. Afirmava ahir Joan Ridau que aquests electors més conseqüents serà substituïts per uns altres de més tebis, de més “centrats”. La credibilitat perduda per un costat podria reequilibrar-se amb el seny exhibit. Aquesta és la gran incògnita. Perquè podria ser que aquests votants més “centrats” es decantessin pel PSC, que, en definitiva, és qui ha garantit l’estabilitat del govern. I els discrepants podrien moure’s cap a l’abstenció o cap a l’oposició.
