Atacs de tos, crits, picar de peus i de mans a l’escó. La llibertat d’expressió és per a tothom, i, com diuen que va dir Einstein, implica “un respecte tolerant cap a qualsevol altra opinió individual”, ens agradi o no. Perquè aquesta és una de les claus d’una convivència lliure entre iguals.
Si el Congrés i el Senat tinguessin un codi de conducta com el que es va dotar el Parlament el juliol de 2016, l’actitud de Rafael Hernando y de diputats i senadors del PP, Cs i Vox envers els diputats presos polítics aquest dimarts a les dues cambres hauria comportat almenys una amonestació pública.
L’article 7 del codi de conducta del Parlament té, d’entrada, un títol suggerent: “ Actitud exemplar” i en el seu apartat 2 diu: “Els diputats del Parlament han de mantenir en tot moment una conducta respectuosa amb els altres diputats i amb els ciutadans, i una actitud escrupolosa i exemplar d’acord amb el principi d’igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creences, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra. Aquest capteniment ha d’implicar sempre la utilització d’un llenguatge adequat, i també un sistema de relació fonamentat en la interacció constructiva, cordial i dialogant amb totes les persones i tots els col·lectius sense exclusió.” O l’article 10, que diu que els “diputats del Parlament han d’ésser especialment curosos i diligents en l’aplicació de les regles de cortesia i han de respectar les normes parlamentàries d’ordre i disciplina.”
Seria bo que el Congrés i el Senat es dotessin, també, d’un codi de conducta. Però, mentrestant, caldria que la Mesa de cada cambra, ja constituïda, vetllés perquè no passin espectacles tavernaris com el del dimarts o de tants altres dies, hi perd tothom, representants i representats. Clar que si és precisament un membre de la Mesa del Senat qui diu “Que se joda” i el micro obert el delata públicament, “quienes nos jodemos somos todos”, eh Rafael?
