El problema és el com i el quan. N’hi ha que no ho veuran clar mai. És aquell salt impedit del que fa una correguda enorme i després s’ho repensa en el darrer moment i s’atura. Encara sort si no cau i es trenca el nas amb tant d’ímpetu. Aquest és el paper que els dirigents d’Esquerra atribueixen als de Convergència. “Prendran tot l’impuls del món i no saltaran”, reneguen. També n’hi ha que ho veuen clar massa aviat. Són els que ara exigeixen que es posin les urnes al carrer ni que sigui per demostrar que els Mossos d’Esquadra obeiran les ordres d’un tribunal espanyol. Els que repiquen que aquest és el millor moment sense haver mesurat bé si realment ho és. Els temeraris que poden fer fracassar l’intent per una impaciència agressiva. Aquesta és la intenció que els dirigents de Convergència atribueixen a Esquerra. “Volen que ens estimbem nosaltres i ens estimbaran a tots”, es queixen.
Tot plegat no s’acaba d’entendre. No s’entén la desconfiança crònica dels uns i dels altres. La història recent sembla no haver servit de res. Convergència té els seus errors originals. Esquerra no és la Immaculada Concepció. Hi va haver un moment en què els odis els rossegaven. Això és cert. Com també ho és que només es pot explicar on som perquè els uns i els altres els han deixat de costat per entendre’s estratègicament. L’entesa s’ha de mantenir. No cal que s’estimin, però tampoc no poden tornar al foc ni que sigui soterrat. Convergents i republicans han de ser conscients que caldrà saltar. I que ho hauran de fer plegats. Per respecte a la gent que els vota, per instint de supervivència nacional, només s’han de posar d’acord en el moment en què les conseqüències del salt portaran a l’altra riba i no al riu. El principal error de partida, el que desestabilitzarà el salt o l’impedirà, és la desconfiança desbocada. Com es poden desequilibrar dos que salten junts?
