Què pot fer Espanya al Consell de Seguretat?

"Aquests dos anys també poden suposar una gran oportunitat per Catalunya, que hauria d'aprofitar el focus mundial sobre Espanya per acabar d'explicar i encarrilar el seu procés"

El Consell de Seguretat és un dels sis òrgans principals de Nacions Unides, i és el més conegut i poderós perquè les seves resolucions són legalment vinculants per tots els països membres.

La funció principal del Consell és autoritzar operacions armades de manteniment de la pau. Per exemple, una resolució del Consell va autoritzar la Guerra del Golf el 1991 per alliberar Kuwait de la invasió iraquiana, i també va autoritzar la invasió de l'Afganistan el 2001 per part de l'OTAN.

En les últimes dècades, però, el Consell ha comptat molts fracassos, com la caòtica missió de cascos blaus a la guerra de Bòsnia, el genocidi de Ruanda o la incapacitat d'aturar accions il·legals per part dels seus propis membres, com la invasió americana d'Iraq o l'annexió russa de Crimea.

El Consell compta amb 15 membres, cinc dels quals són permanents: Aquests són els Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina. Els membres permanents poden vetar qualsevol resolució. Això fa que, en la pràctica, les accions del Consell depenguin dels seus interessos. Per exemple, els Estats Units han vetat històricament totes les resolucions sobre les accions d'Israel a Palestina, igual que Rússia veta les resolucions que afecten el seu aliat sirià, Baixar-Al-Assad.

Espanya formarà part del Consell de Seguretat com a membre no permanent de l'1 de gener de 2015 al 31 de desembre de 2016. Què podrà fer?

La resposta més directa és: poca cosa.

Com a membre no permanent, Espanya tindrà dret a presidir el Consell durant un mes, a finals de 2015. El president del Consell té dret a decidir l'agenda de reunions, cosa que li permetria a Espanya posar sobre la taula temes que li interessin, com la limitació del dret d'autodeterminació dels pobles reconegut a la Carta de Nacions Unides.

Tanmateix, qualsevol resolució s'ha d'aprovar amb, com a mínim, 9 vots, i cap vot en contra dels membres permanents. Si l'Estat volgués impulsar, com va fer a la Unió Europea, una resolució que posés clarament la integritat dels estats per sobre del dret d'autodeterminació, segur que com a mínim es trobaria el veto de la Rússia de Putin, que somia amb seguir annexionant-se territoris de l'antiga Unió Soviètica.

De la mateixa manera, l'adopció de sancions econòmiques contra una hipotètica Catalunya independent no trobaria gaires suports, i s'enduria el més que probable veto de la pràctica Gran Bretanya, la veïna França i els Estats Units.

El Consell de Seguretat també proposa nous membres de Nacions Unides, que després han de ser refrendats per dos terços de l'Assemblea General. Espanya no es podria oposar a una recomanació de Catalunya per majoria, però sí que gaudiria d'una posició privilegiada per dificultar l'obtenció dels 9 vots necessaris.

En tot cas, si es produís alguna votació sobre Catalunya durant aquests dos anys, Espanya tindria l'obligació d'abstenir-se per la seva condició d'estat implicat, tan al Consell de Seguretat com a l'Assemblea General.

Tot i això, Espanya gaudirà durant aquests dos anys d'importants regalies diplomàtiques i un accés directe a reunions d'alt nivell. I aquesta serà la seva gran arma contra el procés català: la propaganda. Veurem moltes fotos de Rajoy amb Obama, moltes activitats militars conjuntes i moltes negociacions bilaterals, que des de Madrid es presentaran com un aval inernacional davant qualsevol temptació de rebel·lia catalana. Però tot serà façana, com hem vist.

Aquests dos anys també poden suposar una gran oportunitat per Catalunya, que hauria d'aprofitar el focus mundial sobre Espanya per acabar d'explicar i encarrilar el seu procés. Sempre i quan les diferències polítiques internes no l'encallin abans.

 
 

Comentaris