En les darreres setmanes JxSí ha emprès un canvi de paradigma, lent i controlat. No és res més que l’adaptació al context actual de l’ambiciós programa electoral amb què es van presentar a les eleccions, i que acabava amb una proclamació d’independència un cop passats els 18 mesos. La principal víctima d’aquest canvi pausat, que CDC i ERC han escenificat amb mínimes friccions, és la unilateral. Allò de tirar pel dret, faci el que faci l’Estat espanyol, semblava viable amb més d’un 50% dels vots, encara que no gosessin públicament xifrar el percentatge, però no amb el 48% actual. La realitat electoral es va anar imposant, progressivament, en el marc mental d’una majoria parlamentària convençuda que amb un escó més, restat a l’unionisme, tot hauria anat d’una altra manera. El lament.
Només la CUP va assumir des del primer moment que el 48% era un impediment per fer efectiva la independència, però ara petja l’accelerador. L’escó pel qual maldava JxSí l’ha condemnada a la divisió interna. El pas al costat d’Artur Mas va salvar la investidura en el darrer minut, però res més. Amb la cotilla de l’estabilitat, alguns veuen en qüestió el rol rupturista de la CUP. És un debat estructural després d’haver criticat durament i durant tant de temps el pactisme institucional d’ICV. Per aquí plora la moció de la discòrdia amb què pretenen que el Parlament ratifiqui la vigència de la resolució de ruptura del 9-N, anul·lada pel Tribunal Constitucional. És el corc intern que es deixa veure. Un altre avís: la formació anticapitalista garanteix la governabilitat de l’executiu que ha de fer la independència, però no la d’un govern d’autonòmic qualsevol.
Els pressupostos que vénen seran més que un tràngol per a molts cupaires. La sentència contra la declaració de ruptura i el cul de sac parlamentari, amb l’alè al clatell de les mesures coercitives del TC, també pesa molt sobre els diputats independentistes. Condiciona l’acció tant d’aquells que no volen màrtirs com dels que exhibeixen els seus com a prova de compromís i credibilitat. Més enllà de la causa del 9-N que plana sobre Mas, Rigau, Ortega i Homs, ara hi ha 280 alcaldes i alcaldesses en el punt de mira de l’Audiencia Nacional per les mocions de suport a la declaració de ruptura del 9-N. I llavors, la pregunta: l’intent de forçar les costures de la legalitat espanyola sense trencar-les, és realment viable?
Amb Mariano Rajoy a la Moncloa, no. La Generalitat necessita un nou inquilí que aparqui les querelles i la reforma de la llei orgànica del TC que permet les multes i suspensions a alts càrrecs i funcionaris. Puigdemont hauria de disposar d’aquest marge de temps per enllestir les eternes estructures d’estat. Mentrestant, el referèndum torna com a sortida ideal, tot i que la majoria la sap impossible. Mentre Ada Colau gesta una nova candidatura d’esquerres amb voluntat hegemònica i inspiració federalista, els partits independentistes retornen parcialment al referèndum i insisteixen en l’ampliació de la majoria social, bo i admetent que necessitaran un mandat democràtic més abans d’emprendre el pas definitiu: l’entrada en vigor de les tres lleis de desconnexió i la substitució de la legalitat catalana per l’espanyola, amb declaració prèvia o no.
És així com el procés viu un xoc multilateral. Reformes per totes bandes, precarietats polítiques, dificultats que augmenten a mesura que passen els mesos i el compte enrere es fa curt. CDC critica a l’uníson el “tenim pressa” i fou Junqueras qui va cantar les absoltes a la mitificada via unilateral. Ho deia així: “La independència de Catalunya no serà fruit només d’una decisió unilateral per part de les institucions catalanes, ni tan sols serà fruit d’un suposat acord bilateral amb les institucions espanyoles. La independència de Catalunya, com qualsevol procés polític rellevant i complex en el marc del món occidental serà un procés inevitablement multilateral”. Igual que el xoc que mareja el procés, sembla que el futur es juga a múltiples bandes.
