El dissabte 10 vaig trobar-me un dels meus cosins en una boda. Inevitablement la conversa va derivar en la situació política. Em va explicar una conversa que havia tingut dies abans amb una noia del seu poble, qwerty i independentista. El meu cosí —votant d’ERC de tota la vida— li va fer una pregunta ben senzilla que no va tenir resposta: “Per què no fem la independència primer tots junts i després decidim si Catalunya va d’esquerres o dretes, i que a les urnes guanyi el millor?”.
Amb aquesta conversa al cap, el dia 11 vaig anar com un pepe a la manifestació. Potser l’ànima no em lluïa com els altres 11S, potser per primer cop hi vaig anar una mica per costum. Perquè s’hi havia d’anar. I, potser com tu, no estic eufòric; però no estic cansat, no estic desinflat, no em sento un folclòric amb la samarreta posada cada 11 de setembre. Senzillament sóc independentista i surto al carrer a dir al món que tinc un Estat en contra que no només em puteja sistemàticament perquè visc a Catalunya, sinó que no em deixa decidir què vull ser de gran.
Em vaig anar animant veient tota aquella gent. Vaig veure emocionat les fotos que arribaven de Lleida, la meva ciutat, que crec que mai no ha vist una concentració de gent similar. I aleshores van venir els discursos dels presidents d’Òmnium i l’ANC. Els vaig trobar una mica tronats. Vaig mirar al meu voltant: poca gent escoltava. De fet ja em va cridar l’atenció que la paraula més repetida per la gent (“independència”) no fos pronunciada ni una sola vegada en cap dels dos acalorats discursos, substituïda per la més políticament correcta “república”.
Em vaig preguntar si a mesura que el procés ha anat avançant, no s’ha traçat una línia que separa la gent que som davant del faristol dels que solen estar al darrere del micro. Si en les cúpules del moviment independentista no s’ha instal·lat una mica el cofoisme, el coleguisme, el grupet, la gent que sí sap què fer per eixamplar la base, que fa el tuit definitiu, que té la solució màgica.
Ara fa un any, convergents i republicans van descobrir que no només podien treballar junts, sinó que a més podien treballar a gust junts. Un any després, ningú creu que Junts Pel Sí seguirà, hem perdut dues ocasions magnífiques per repetir l’invent a Madrid i exhibir múscul, hem viscut una batalla campal interna a l’ANC, el nou Partit Demòcrata Català fa rodes de premsa per lamentar-se de tot i ERC sembla que està de compres a tot l’espai ideològic, potser per convertir-se en una nova Convergència.
I a tot això, segueixo pensant que el meu cosí amb el seu argument senzill, bàsic, gens teòric, té raó. Tant els costa d’entendre?
