El passat dia 6 de maig una manifestació en contra de l’escola pública recorria els carrers més cèntrics de València. D’aleshores ençà, malgrat ser només una manifestació representativa dels interessos d’una minoria social, la manca de fermesa en els discursos afavoridors dels interessos de la majoria ha fet que els promotors d’aquesta iniciativa hagen estat a punt d’apoderar-se de bona part del relat. Un relat que parteix de dir que són ells i elles qui defensen la llibertat d’ensenyament, quan el que defensen fonamentalment són privilegis per raons econòmiques i ideològiques. Un relat que continua posant en qüestió l’autoritat de la Conselleria d’Ensenyament del País valencià, menystenint la llengua pròpia del nostre poble, el valencià, com a part indestriable del català, i fent un discurs generador de divisió del cos social del nostre poble.
No entraré ara en les raons esmentades ja que han estat i són moltes les veus que des de l’ensenyament públic i compromés, amb el País Valencià i les persones que el composem, ja ho han fet millor del que jo seria capaç de fer-ho. Sí que vull parar l’esment en un tema que ha passat mig desapercebut i que crec que té una gran capacitat de distorsió per al present i per al futur immediat: la xifra de persones assistents: 30.000 persones van assistir-hi segons les entitats organitzadores, la Federació Catòlica d’Associacions de Pares d’Alumnes de la Província de València, la Plataforma per a la Llibertat d’Ensenyament 27.1, a més del sindicat USOCV i dels partits polítics PP i Ciutadans. La xifra és una barbaritat.
Vaig tindre l’oportunitat de presenciar la manifestació i després he tingut la paciència de visionar totes les fotografies que han aparegut als mitjans i les xarxes i puc assegurar que atenent-me a les diverses tècniques que s’empren habitualment per a fer aquest tipus de recomptes, en cap cas van passar de 5.000 persones les que van assistir a la manifestació. I és clar, no és el mateix el relat posterior si en són cinc mil o en són trenta mil. Amb 30.000 persones assistents el relat conservador es converteix en un relat guanyador i amb capacitat de fer de massa crítica exponencial de cara a atraure unes altres persones. Amb cinc mil persones (que per una altra part en són moltes) el relat queda en una manifestació representativa dels sectors socials interessats en la segregació classista, religiosa, de gènere, etc. de l’ensenyament.
Certament es podrà adduir que al País Valencià, en unes altres manifestacions de caire diferent s’ha fet el mateix. I tenen raó. Des de fa un temps i des d’algunes entitats del país, que no totes ni molt menys, s’ha caigut en la dèria d’unflar innecessàriament el nombre de persones que assisteixen a manifestacions i altres esdeveniments. Per raons diverses es participa en una guerra de xifres innecessària i hem de ser autocrítics per a posar fi a una forma de fer que no ajuda. No té cap sentit autoenganyar-nos amb xifres que els poders de l’estat coneix amb prou certesa, doncs tenen els mitjans per a fer-ho i ho fan sempre.
I és clar, d’aquella pols, venen aquests fangs. Només caldria recordar les enormitats de les xifres emprades pel PP de la corrupció, com l’esdeveniment de la visita Papa i d’uns altres. Hi ha una enorme diferència entre els dos milions que donaven les xifres oficials de la visita del Papa a València, als 254.000 com a màxim que van comptar des de l’entitat
