Ara fa quaranta anys l’home va posar per primer cop el peu a la lluna. Va ser la consecució d’un somni que semblava impossible però també la fi d’una cursa desenfrenada pel domini de l’espai. Vist en perspectiva -tal com reconeixen els protagonistes d’aquella gesta- només la rivalitat política i la tensió entre els Estats Units i el bloc soviètic van situar en un lloc prioritari aquest objectiu. La guerra freda va l’autèntic combustible que va propulsar els astronautes.
Ara ens preguntem quin són els grans reptes del nostre temps i, aquests dies, hi ha qui respon que la colonització de l’espai o fins i tot l’arribada de l’home a Mart. Molta altra gent s’escandalitza en sentir això i recorden que hi ha massa coses pendents en el nostre planeta – pobresa, desigualtat, sostenibilitat, crisi- com per perdre el temps en aquestes coses.
Els objectius poden ser més o menys nobles i/o possibles però no acostumen a ser necessàriament excloents. No hi ha un dèficit de grans objectius, falten veritables motivacions. El problema és que ens hem cregut que només són els diners els mouen la història.
