Aquesta és sempre la qüestió, que es planteja quan hi ha disjuntives. Què fer entre dues opcions?
Surti com surti la moció de censura, tot l’aparell polític institucional espanyol posa proa a eleccions anticipades. Si guanya Rajoy no serà per descomptat pels seus mèrits i l’espera una resta de legislatura infernal, abrasat per les successives sentències de la Gürtel i en soledat parlamentària absoluta, el que el portarà a eleccions. Si guanya Sánchez amb un aliat incòmode i un parlament hostil, es veurà igualment obligat a convocar eleccions sobretot tenint en compte la desconfiança que el seu partit mira l’aliança de govern i els contactes amb els independentistes.
Eleccions en tot cas. En el regne d’Espanya. Aquí es planteja la qüestió: què fer? Participar o no participar-hi? Assumpte espinós perquè hi ha raons creuades i de diferent índole. N’hi ha de càlcul, materials, d’eficàcia i n’hi ha de valor simbòlic, de pronunciament, de desobediència. Participar és acceptar la legalitat espanyola; no participar, permetre més anticatalanisme a les Corts espanyoles.
La República té el seu propi calendari que, és de suposar, es podrà anar aplicant ordenadament a mesura que l’Estat aixequi les seves prohibicions i les institucions catalanes puguin funcionar. Però, segons com vagin les coses, part d’aquest calendari són unes possibles eleccions anticipades. Com a Espanya, però a Catalunya. És una qüestió de temps. La ironia de la situació és que l’impacte d’unes eleccions catalanes a Espanya és ara superior al d’unes eleccions espanyoles a Catalunya. Fa un parell d’anys una cosa així era impensable.
Una decisió independentista d’abstenir-se en les eleccions generals espanyoles ve emparada en la idea que són cosa d’un altre país. Al marge de la decisió que els indepes adoptin en aquest assumpte, l’ànim amb què es planteja és el mateix: es tracta d’un altre país i els assumptes que el concerneixen són d’un altre país. Preneu-vos el desplegament dels mitjans de comunicació a Espanya i Catalunya. Tothom sap (inclosos organismes internacionals) que el sistema mediàtic català és molt més plural que l’espanyol, sotmès a la censura. La conseqüència òbvia és que els catalans estan molt millor informats que els espanyols, no ja només sobre Catalunya sinó sobre Espanya també. No existint pluralisme mediàtic espanyol pel que fa a Catalunya, el que les audiències reben és la faula del govern, elaborada pels seus publicistes i escri orgànics i difosa obedientment pels mitjans.
La qüestió és si val la pena prendre seriosament aquesta faula, perdre el temps amb les campanyes mediàtiques de tall negativista acusant els independentistes de nazis, racistes, excloents, identitaris, xenòfobs, supremacistes, etc. Potser és més pràctic concentrar-se en la defensa enfront dels actes d’agressió al carrer de les bandes feixistes relacionades amb les clavegueres de l’Estat, enceses amb els discursos dels ideòlegs del règim i les seves organitzacions criminals més o menys foses amb els partits ultres.
Preneu-vos aquesta ridícula acusació de supremacistes als independentistes catalans que Pedro Sánchez va repetint per tot arreu sense saber el que diu o la de “nazis” d’Alfonso Guerra que sí que sap molt bé que menteix com un bellaco. Caminen els del bloc del 155 i els seus servents a la premsa molt afanyats buscant proves fefaents d’aquest supremacisme i racisme. Unes declaracions anteriors a Pujol, alguna referència de Mas, els articles i tuits de Torra, algun Puigdemont. I amb aquests vímets descontextualitzats i / o directament falsejats, pretenen construir una imatge de l’independentisme que permeti oposar-se a ell no per raó d’un colonialisme autoritari i retardatari, sinó de la lluita per la llibertat dels pobles. Quan la dreta converteix un moviment democràtic i pacífic de milions per la llibertat en una conjura d’uns polítics supremacistes fa el mateix ridícul que quan l’esquerra ho atribueix a una confabulació de la burgesia corrupta.
Realment, no val la pena. És en veritat un altre país, tant a la dreta com a l’ esquerra. Tota la virulència i demagògia dels propagandistes del 155 només prova el desconcert del bloc unionista, incapaç d’articular una defensa de la seva concepció de Espanya enfront de la iniciativa independentista. Les acusacions de racisme i supremacisme volen donar a entendre que la República Catalana neix en un clima antidemocràtic mentre que Espanya seria al contrari un Estat democràtic de dret. La realitat és justament la contrària: l’independentisme català és un moviment democràtic que aboca a una Estat de dret mentre que Espanya és una dictadura de fet en una situació d’excepció i en la qual, com en totes les dictadures, hi ha presos, exiliats i represaliats polítics. I preses, exiliades i represaliades polítiques.
