“El PSC està atrapat entre dues fidelitats. Apostaran pel tripartit procurant no trencar amb el PSOE”.
Artur Mas, president de CiU
Sí, sí, el PSC té dues fidelitats, el mateix PSC en fa gal•la sempre i en tot moment, encara que afegeix que, com li va dir Montilla a ZP, el que més estimen és Catalunya. Aquesta ambigüitat o ambivalència li ha funcionat molt bé, li ha donat rèdits importants. Ho hem vist fa ben poc en les eleccions europees. L’aliança del PSC amb el PSOE es basa, fonamentalment, en què el PSC dóna suport al PSOE més enllà de l’Ebre i, a canvi, el PSOE no es presenta amb marca pròpia a les eleccions a Catalunya, sinó a través del propi PSC. Ha estat, deia, un bon negoci. El PSC ha representat al PSOE i, a més, no ha hagut de competir mai amb els socialistes espanyols. El preu que ha pagat el PSC s’ha concentrat en les eleccions catalanes. El PSC només ha pogut governar a Catalunya quan ERC i Iniciativa li han prestat el suport necessari per fer-ho: han estat els dos tripartits (2003-2006, amb Maragall, i, a partir d’aleshores, amb Montilla).
Com diu Artur Mas, el previsible és que el PSC intenti salvar tot el que es pugui salvar, que aposti pel mal menor. Quin és aquest mal menor? Només se m’acudeix una via: acceptar el finançament que Zapatero ofereixi i aleshores fer mans i mànigues per ‘vendre’l’ com el millor finançament de la història, un gran pas endavant, etcètera, etcètera. Com reaccionarà ERC? Aquí les coses són, si cap, encara més enrevessades. Faig la meva aposta: ERC, si vol sortir mínimament ben parada de l’embolic actual, haurà de dir que no al finançament. Rebutjar-lo. Aquest escenari ens portaria a eleccions anticipades o a un govern PSC-Iniciativa a l’estil de l’Ajuntament de Barcelona (no descarteu, sisplau, aquesta segona possibilitat, que existeix).
Però, i si Montilla diu que no al finançament? Doncs caldrà veure si també diu no quan el finançament es voti al Congrés. Si és així, és la ruptura amb el PSOE i la guerra amb els fins ara amics, companys i socis espanyols. Montilla, però, pot optar per dir no a Zapatero i deixar que els 25 diputats del PSC al Congrés avalin el nou model de finançament autonòmic. Aleshores es produiria un enfrontament amb ERC en què pot passar de tot, però que desembocaria probablement en el mateix punt que abans: eleccions anticipades o govern en minoria del PSC amb ICV-EUiA.
I Mas, i CiU? Farien bé de no refiar-se gens. Primer perquè sobretot el PSC i Iniciativa faran tot el que puguin i més per retenir el poder. Segon, perquè electoralment res no està decidit. Queda molt de partit per jugar. Va fer bé Mas, en aquest sentit, de no caure en el triomfalisme després dels resultats de les europees. CiU té molts deures per davant si vol guanyar amb autoritat, com necessita. Per començar, a més d’atendre al dia a dia, que serà intens, difondre un discurs potent, amb grandesa, que sobrevoli l’enutjosa politiqueta. I demostrar, no sols a través de la figura de Mas, sinó exhibint un equip d’homes i dones impecable, que CiU està preparada per agafar les regnes del país, que és capaç de portar amb fermesa i garanties el timó de la nau en aquests moments tan difícils. No és poca cosa. No és fàcil.
