Fa poc més d’una setmana, Ferran Mascarell publicava al diari Avui el que –de ben segur- serà el seu article més polèmic i debatut; El socialisme català. L’exconseller de cultura hi desgranava idees que han escandalitzat a molts cranis privilegiats del PSC, uns prohoms que deuen haver llegit els seus escrits més aviat a comptagotes i amb poca temprança. En resumim breument la lletra, en tres idees; l’afer del finançament ha deixat en estat de coma les relacions PSC/PSOE i Montilla/Zapatero, el socialisme espanyol s’ha enrocat definitivament en una concepció d’Espanya com a nació única i centralitzada, l’estructuració de l’Espanya plural del maragallisme federalista ha mort (tant a Nicaragua com a Ferraz). Les conseqüències i receptes mascarellianes també són ben sabudes; per primera vegada en trenta anys de democràcia, l’electorat català (el d’esquerres, suposo…) n’està tip d’enganyifes; els dirigents socialistes catalans, si volen mantenir el seu vot ben viu, hauran de lluitar més que mai per impulsar un projecte plurinacional a Espanya, sense excloure fins i tot un discurs més sobiranista a Catalunya.
Com veuen, aquest és un corpus polític conscient de la seva vàlua transversal. En primer terme, Mascarell sap que el seu pensament irrita als sectors més espanyolistes del PSC (als crostistes d’en Ferran, per entendre’ns), mentre desvetlla igualment els ànims i l’orgull minoritari del sector maragallista/obiolista. Paral·lelament, aquesta retòrica ajuda com aigua de maig als apologetes del casagrandisme, que veuen en els sobiranistes sociates una excel·lent excusa per muntar debats pomposos sobre el catalanisme centralista i bla bla bla, ben conscients que figures com Mascarell –ara per ara- desgasten l’electoral socialista més que no pas l’augmenten. En aquest sentit, els convergents de pro estan encantats amb els hipotètics estirabots d’en Mascarell (que no són nous ni inèdits, insisteixo), perquè –en el fons- es deleixen amb els federalistes, una espècie d’il·lusos que no s’estan de ridiculitzar d’amagatotis. Com sabem, a Catalunya el federalisme sempre s’ha pintat com un somni de quatre babaus més aviat pijets, mentre el nacionalisme ha gaudit d’aquell glamour especial que adquireix qualsevol filosofia que vingui de pagès.
Però anem a pams. En primer lloc, Mascarell no ho diu tot. Efectivament, els socialistes catalans estan desencantats amb les promeses de Zapatero, i el seu electorat perd la paciència veloçment. Però també la perden a causa d’un Montilla que no és només “el pupil que els ha sortit desagraït” als barons del PSOE. Efectivament, el Molt Honorable ha fet un curset accelerat de catalanisme gens menyspreable; cada vegada parla millor la nostra llengua (petit detall!) i ha passat de repudiar l’estatut a ser-ne un fervent defensor. Però també hi ha el Montilla que encasta un espanyolista com Julio Añoveros al Consell de Garanties Estatutàries (per malbaratar qualsevol iniciativa sobiranista que arribi a través del pacte CIU/ERC), també hi ha el Montilla que aguanta Saura i Carod al govern malgrat el seu evident narcisisme suïcida, que permet la degeneració de la policia nacional i el dispendi absolutament desfasat en la nostra política exterior. Aquest Montilla existeix, i fa prevaldre el desgast polític dels seus socis a l’interès del país; aquest Montilla també desgasta l’electorat socialista i la credibilitat del govern. La culpa, en aquest cas, no és de ZP.
I encara hi ha un factor més important, de justícia històrica. Mascarell té tota la raó quan reivindica el sobiranisme del PSC i la importància del sector maragallista en la construcció nacional del país (per què no parlar doncs, obertament, com feia en Quim Nadal quan era candidat, de nacionalisme socialista?). Només faltaria! Però cal recordar que aquest sector es troba en orfandat també per obra i gràcia del seu creador i els seus capricis, no sempre meditats. Quan Maragall, tot i la seva formació anglosaxona i italiana, abandona el govern a la francesa, deixa absolutament en pilotes a tota una generació de federalistes autèntics que l’havien seguit cegament durant lustres, tot i les seves constants performances i excentricitats, i tot això menjant-se bastants marrons que ara no vénen al cas. No disculpo la grolleria del president ZP amb Maragall, ni la punyalada com a forma metòdica i persistent de fer política, però les retirades cal meditar-les molt més que com ho va fer el defensor viu més il·lustre del federalisme espanyol (diria ell, de les espanyes). Aquesta retirada Mascarell l’ha viscuda de manera intransferible, ben dolorosa, i en pròpies carns. Com diria aquell, doncs, no hace falta decir nada más…
Però, com els he dit, tot això sona relativament atàvic i suat. Curiosament, l’article de Mascarell que citava abans té una reflexió (tot just acabant l’escrit, com dissimuladament, al punt setè) que ha passat desapercebuda i que a mi m’ha semblat encara molt més important. Mascarell escriu; “si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d’institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir“. Com puc suposar, els deu haver estranyat el vocabulari emprat en aquest fragment, que no és només tècnicament barroc. Què és exactament, una nació postnacional? La primera lectura és evident; Europa, un cop afeblits els estats, serà un imperi on les nacions podran emergir amb força nova. Seguint el fil, una nació postnacional serà aquella entitat política que haurà superat la confrontació amb el seu estat (opressor o no) per entrar a un nivell polític transnacional. Seria, si em permeten la broma fàcil, una nació postnacional i transnacional. En el fons, europeisme clàssic. Res de nou.
No obstant això, crec que Mascarell dispara cap a una altra banda, i m’atreveixo a pensar que la seva motivació més íntima, en aquest article, és la d’aniquilar un dels conceptes rectors del catalanisme tradicional; el concepte de nació. Mascarell seguiria, si no m’erro en les hipòtesis, aquella antiga idea orsiana que afirma la inutilitat pràctica d’una noció que pot semblar sentimentalment inequívoca, però que –a la pràctica- resulta políticament estèril. Només així m’explico la idea d’una nació postnacional, característica de la qual (com un incest lingüístic) seria precisament el no-ésser una nació. Caldria, si això és així, preguntar-se en primer terme si –efectivament- la vaguetat de la idea de nació ha ajudat o ha entorpit la nostra consciència política. M’agradaria fer aquesta pregunta a en Ferran, per fer-la extensiva també als presidents Pujol i Maragall. Ens serveix d’alguna cosa la idea de nació? Podem anar més enllà del catalanisme d’arrel sentimental, per ordir nous termes rectors que eixamplin el poder catalanista? Quin paper té l’esquerra socialista en aquest procés? I els nacionalistes de CIU, podran ser prou valents per reconèixer la mort d’aquesta noció netament pujolista? Com li’n direm, a aquesta nació postnacional? Espero resposta… i perdoneu les molèsties.
- CA
