Najat El Hachmi publica aquesta setmana a El Periódico un articlet meravellós, el qual té per objecte reflexionar sobre les esquerres i les dretes. L’escriptora explica que no entén per quin motiu, quan s’és jove, sempre que es topa amb algú més vell o madur, en dir-li que és d’esquerres, la persona més bregada o viscuda li amolla: “Ja m’ho diràs d’aquí a uns quants d’anys…”.
El Hachmi creu que l’edat no ha de malmetre els seus ideals d’esquerra, els quals, pel que es diu a l’article, són els següents —us estalvio una prosa enfarfegada—: 1. Viure en condicions d’igualtat. 2. No permetre que hi hagi gent a qui li surti més a compte l’esclavatge que pas no el treball remunerat. 3. Estar en contra del consum ‘sense volta ni volta’ d’andròmines inútils i a favor de la vida digna amb el propi guany. 4. No pensar mai que l’entrada de les dones al món laboral ha fet mal al mercat de treball i a l’educació dels fills. 5. Permetre que cadascú tingui la vida privada que vulgui, i que s’alliti amb qui més li vingui de gust. 6. Estar en contra de les discriminacions per raó de sexe, origen, edat. Etc…
Segons l’autora aquests són els ideals de l’esquerra, els quals, déu no ho vulgui, no s’han de corrompre quan ens fem grans. Acaba dient El Hachmi que, per fortuna, amb l’edat no ens fem més de dretes sinó que aprenem a matisar, a suavitzar els propis punts de vista. Ah! Oh! Després, es torna a embolicar amb un tema estrany entorn de les idees d’esquerra sociològica i d’esquerra ideològica, els quals no he acabat d’entendre a pesar d’haver llegit el seu article mitja dotzena de vegades. Què hi farem.
Total: que la gent de dretes —o no d’esquerres, o el que vulguis, o liberal, o d’Esparreguera—, és la gent que està a favor de la desigualtat, de l’esclavatge, del consum poca-solta de foteses, gent que està contra el treball fora de casa de dones no dedicades a la reproducció, i contra l’homosexualitat, i a favor de les discriminacions de tota mena. I, a més, a mesura que ens fem grans, anem simpatitzant —o matisant la nostra relació— amb totes aquestes barbaritats!
Si no sou d’esquerres, ja ho veieu: sou uns dictadors, uns assassins de papallones igualitàries, uns tirans perseguidors de la bondat i l’alegria de la gent maca i de bona fe.
¿I jo em demano: coneixeu algú de dretes en el sentit que li dóna El Hachmi? ¿Coneixeu algú —a part de mitja dotzena de bisbes arnats i de cor putrefacte— que simpatitzi amb totes aquestes persecucions contra les quals diu que està l’esquerra? Jo no. Apart, ja dic, de quatre capellans amb alè de ceba franquista jo no conec ningú —ningú, ningú—, ni tan sols cap votant de dretes que pretengui suprimir el treball remunerat, premiar el consum irresponsable, perseguir els homosexuals, les dones treballadores, o la igualtat de tots —davant de la llei? O potser El Hachmi vol la igualtat material o real de tots els ciutadans i per això vota esquerres?
Tornem a topar amb la fal•làcia de sempre: qualsevol cosa bona que passa al món és gràcies als règims d’esquerres i a les seves idees prodigioses. (Podríem fer un repàs internacional a l’estat de coses dels règims d’esquerra i veuríem que a Cuba, Veneçuela i Corea del Nord i d’altres països, sobretot a Àfrica, els sis punt que defensa El Hachmi estan per terra. La majoria dels règims tirànics que hi ha ara mateix al món són d’esquerres o, com ells diuen, revolucionaris partidaris de la igualtat real, socialistes. A més: ¿després de tants anys de Zapatero a Madrid i de tripartit a Catalunya: creieu que els sis punt que defensa El Hachmi s’han aprofundit o millorat, o potser no existien en temps de Pujol o d’Aznar, senyors de dretes?).
I sí, la dreta és l’amenaça: qualsevol cosa que faci por és de dretes —la fosca és de dretes, els terratrèmols, la neu excessiva, els taurons—, i qualsevol cosa que millori la vida en comú és d’esquerres, encara que la seva implantació hagi vingut de la mà d’un líder de dretes, com per exemple la Seguretat Social, un invent de l’Espanya de Franco. O la supressió del servei militar; de la mà del dretíssim Aznar.
Tanmateix, sembla que sense esquerres no hi hauria res: ni tan sols aire i núvols. Això sense considerar les millors condicions d’igualtat i autonomia que tenen molts països europeus on des de fa molts anys no hi ha cap partit d’esquerres al poder. Als Estats Units no tenen esquerra: ¿pot ser els sis punts que defensa El Hachmi no hi són respectats? Una altra dada: algunes dones que són presidentes dels seus països ho són capitanejant partits de dreta.
El Hachmi representa la quintaessencia d’aquesta veritat: l’esquerra no té idees: tan sols té enemics. Que hi ha una dreta feixistoide: està clar! ¿I per això hem de votar esquerres, doncs? També hi ha una esquerra tirànica i comunistoide (aquesta, ai, amb representació parlamentària): ¿i per això hem de votar la dreta? Per favor! ¿A qui tem l’esquerra quan arriba la nit?
Podem fer un llistat de més de sis punts d’ideals humanitaris traïts per l’esquerra: ¿això seria un motiu per votar les dretes?
L’article de la senyoreta porta aquest títol: ¿Què és ser d’esquerres avui? Jo em miro bé el seu article i no acabo de trobar una resposta. I féu la prova: demaneu a la gent d’esquerres què significa ser d’esquerres avui. Només hi trobareu pors a fantasmes arnats i ressentiments davant els beneficis dels empresaris i els bancs.
¿Ser d’esquerres és ser socialista? ¿I això què és? Ni se sap. ¿Deu ser prohibir el tabac, els toros i el 2×1 a l’hora dels còctels? Això és indubtable. ¿Deu ser impotència a l’hora de crear ocupació? ¿Això és ser d’esquerres? ¿Ser d’esquerres es fer articles dolents?
Les esquerres concebudes a l’estil El Hachmi són pur jacobinisme. No jacobinisme estès com a centralització de poder, sinó jacobinisme en sentit ple: el de l’home polític que s’autoerigeix en portador de la virtut i del bé, confinant els opositors en la perversió, en la corrupció d’una moralitat superior la vigilància de la qual cau sota el poder del més bons i perspicaços: els homes i les dones d’esquerra. O esteu amb mi o contra mi: això és el més pur jacobinisme.
Però enteneu-me: els ideals de la socialdemocràcia estan molt bé: però hi ha una dreta amplíssima que també els comparteix, i que potser tingui millors maneres d’arribar a posar-los en pràctica.
¿La recomanació literària? L’Últim patriarca, la novel•la de Najat El Hachmi. Està prou bé i acaba de sortir en edició de butxaca —una magnífica idea editorial d’un senyor, ai, de dretes, encara que molt simpàtic i enraonat.
