Què és el realisme

"La guerra durarà perquè l'adversari és fort i tampoc no té cap intenció de perdre. Dir això no és rendir-se ni acotar el cap, és realisme. I és voler guanyar"

Com sempre que s'ha trobat en un atzucac, l'independentisme està mantenint una intensa conversa amb ell mateix. Les xarxes socials possibiliten que en aquesta conversa hi participi i hi influeixi realment tothom. A mi m'influeixen tuitaires amb 200 seguidors que de sobte diuen una cosa que penses 'ep, això està bé, s'ha de tenir en compte', i al mateix temps me n'adono que alguna cosa que he dit jo està influïnt en l'ànim d'un polític. Sovint passa, per cert, que allò que he dit està precisament inspirat en el que li he llegit al tuitaire dels 200 seguidors. La circulació d'idees dins de l'independentisme és molt fluïda i molt democràtica, i les influències són creuades, en totes les direccions. En aquest diàleg massiu es diuen moltes barbaritats? Sí, és clar. Hi ha gent que fa aportacions insinceres i interessades? Sí, és inevitable. Però la intel·ligència col·lectiva està tornant a  funcionar i acabarà donant un resultat, segur. Quin? Ara mateix no s'albira.

 

De la conversa d'aquestes setmanes, hi ha una cosa que m'amoïna especialment, que és l'equívoc entre realisme i rendició, dos conceptes que no tenen res a veure i que massa sovint es confonen. En les guerres existeixen les retirades tàctiques, i precisament són per evitar la derrota i la rendició. Un exemple famós, i d'actualitat per la pel·lícula de Cristopher Nolan: quan al maig de 1940 Churchill pren la decisió d'evacuar de França la Força Expedicionària Britànica (400.000 homes) des de les platges de Dunkerque i tornar-la a la Gran Bretanya, ho fa precisament perquè té la determinació de combatre Hitler fins al final i guanyar la guerra i necessita aquells homes vius. Si es quedaven a França, haurien estat tots aniquilats. Amb l'evacuació en va salvar 330.000, i va acabar guanyant la guerra. Amb l'ajut dels americans? Sí, però és que sense l'evacuació de Dunkerque (Operació Dinamo),  Gran Bretanya s'hauria quedat sense defensa militar, Alemanya hauria envaït l'illa tot just després de controlar França, i els americans ja no haurien tingut ningú a qui ajudar. Culminada amb èxit l'operació Dinamo, el mateix Churchill va dir al Parlament: "les guerres no es guanyen amb evacuacions". Però aquell pas del canal de França a Anglaterra és el que permet que quatre anys els aliats creuin el canal en la direcció contrària, posant els peus a les platges de Normandia i començant l'ofensiva final que va derrotar el nazisme.

 

 

Disculpin que me n'hagi anat tan lluny. Torno a Catalunya 2018.  A l'octubre i el novembre, l'independentisme va ser obligat a retrocedir per l'adversari amb una ofensiva policial, política i judicial molt violenta i autoritària. I el 21D, en temps de descompte, el moviment va aconseguir marcar un gol que deixava el partit en empat.  És un empat que classifica l'adversari, però que ha evitat una desfeta total, que ha salvat els mobles i que obre la possibilitat de posar les bases d'una reorganització. El resultat del 21D permet respirar i pensar, i per tant val la pena que s'aprofiti per respirar i pensar. No estaria de més, per exemple, fer la checklist del que ens ha faltat i ens ha sobrat per guanyar, i dedicar temps i esforços a proveir-nos del que ens ha faltat i desprendre'ns del que ens ha sobrat. Aquí va una llista ràpida: ens han faltat majories electorals indiscutibles, amb un 5 al davant, i a ser possible unes quantes de seguides; ens han faltat els grans municipis (només 3 dels 10 més poblats tenen alcalde independentista, i a més la capital no és un d'ells); ens ha faltat força mediàtica (el 85% del share televisiu és unionista, i hi ha bosses immenses de població que no entren mai en contacte amb els mitjans fets a Catalunya); ens ha faltat treball polític (no evangelització: treball polític) als barris menys permeables al missatge; ens ha faltat una visió més realista dels mecanismes de les relacions internacionals (s'ha desplegat un esplèndid programa de relacions públiques davant els creadors d'opinió, però no s'ha sabut parlar el llenguatge dels interessos concrets, l'únic que compta a les cancelleries); i ens ha faltat una cultura política de la ruptura (la independència no era una desconnexió indolora com es predicava irresponsablement, és una ruptura amb costos). I què ens ha sobrat? Ens ha sobrat innocència (ai, les inútils estructures d'estat i la inaplicable transitorietat jurídica); ens ha sobrat wishful thinking ("Espanya no es pot permetre la foto d'uns policies retirant urnes", "Europa no permetrà que dins les seves fronteres es reprimeixi un moviment pacífic i democràtic"); i ens ha sobrat la competició partidista malaltissa  entre els dos pols principals del sobiranisme.

 

La meva humil opinió és que la pròxima vegada que s'intenti assaltar la fortalesa, tots o la gran majoria de punts de la checklist han d'estar resolts, perquè si no es tornarà a fracassar. I és evident que no es resolen en unes setmanes, ni en uns mesos. Que apareix l'esdeveniment inesperat que ho precipita tot? Benvingut sigui. Però em fa l'efecte que, si vol guanyar, a l'independentisme li toca picar molta pedra encara. Acudint a totes les trinxeres on se'l convidi a presentar batalla (defensa de la immersió, lluita antirrepressiva), i inventant i proposant  noves trinxeres des d'on plantejar batalla a l'estat (l'1O va ser una trinxera proposada des d'aquí, en clau autodeterminista per cert). Acudint a totes les trinxeres, per tant, però alhora amb la consciència clara que són batalles tàctiques que només poden oferir victòries o derrotes parcials, i que la guerra durarà perquè l'adversari és fort i tampoc no té cap intenció de perdre. Dir això no és rendir-se ni acotar el cap, dir això és realisme. I és voler guanyar.

 

Comentaris