Què és el patriarcat?

"Si la gran majoria de gent no s'escandalitza i no identifica que és una manifestació explícita de patriarcat vol dir que el patriarcat està interioritzat dins les ments de les majories."

Fa uns dies Pablo Casado piulava a Twitter que "proposa una llei de suport a la dona embarassada (en singular, sí, "dona" – "mujer", vaja −, com si això de ser dona fos un clixé), que no hi ha res més progressista que defensar la vida, que l'avortament és un fracàs, i que confia que el Constitucional s'hi pronunciï quant abans".

 

Dies després, en un acte públic de Vox, algunes dones des de l'escenari rebien aclamacions cada cop que deien que quan governin derogaran "totes les lleis de gènere i feministes radicals", i que faran una llei per a perseguir les falses denúncies de casos de violència masclista. Feia només uns dies que, en una setmana, cinc dones havien mort assassinades per homes a diferents llocs de l'Estat, i en els dies següents encara n'havien matat més.

 

És això, el patriarcat: que des de les estructures de la política del poder s'elaborin discursos i es generin mecanismes que garanteixin controlar els cossos de les dones, que les institucions i les estructures polítiques siguin concebudes no pas com a espais de representació, sinó com a eines de control, en primer lloc, de les dones.

 

El patriarcat, a més, no és només una cosa d'homes: ho exemplifico en aquest article parlant d'un home i de diferents dones. Diu Judith Butler que "s'arriba a ser gènere" sempre en una negociació amb el poder, i té raó. No totes les dones són gènere, i moltes viuen al marge del patriarcat, malgrat la societat, les institucions, les lleis i el veïnat convidin constantment a fer-li el joc, però és cert que algunes dones el sostenen, el patriarcat, hi negocien quotes de poder, i en fan proselitisme.

 

Si en llegir un twitt com aquest a què faig referència la gran majoria de gent no s'escandalitza i no identifica que és una manifestació explícita de patriarcat, a més, vol dir que el patriarcat està interioritzat dins les ments de les majories. Aquesta és una altra de les característiques del patriarcat: que es mou subtilment entre les ments, de manera que acaba passant desapercebut, es normalitzen els mecanismes de control, s'esperen, i es donen per lògics. Als anys setanta les dones no podien ser titulars de comptes corrents i els calia l'autorització d'un home per poder fer moviments bancaris. L'any 2018 tenim xifres escandaloses de pobresa femenina i de desigualtats en les carreres professionals i en les retribucions econòmiques a la major part de les institucions i de les empreses: són evidències, al llarg del temps, que el patriarcat perviu normalitzat.

 

I... per què, això del patriarcat? Per què això que les institucions, els partits, les lleis, els costums, el veïnat garanteixin el control de les dones?

 

 

Doncs, per poder.

 

Imagineu un món en què les dones decidissin amb absoluta llibertat, sense retrets subtils o explícits, si volen ser mares o no. Imagineu un món en què cap llei decidís quan pot avortar una dona o no. Imagineu un món en què cap església hagués dit mai a les dones com havien de comportar-se. Imagineu un món en què assetjar, violar o matar una dona fos vist com una manifestació de violència flagrant i estigués garantidament penalitzat. Imagineu un món en què les dones decidissin quina carrera fer lliurement, sense condicions de com seran retribuïdes o reconegudes després pel fet de ser dones. Imagineu un món en què les cures que ens agrada sostenir a les dones, quan ens agrada, estiguessin reconegudes econòmica i humanament. Imagineu un món en què la política no fos la del poder, i sí la de la mediació: allò que fem, vaja, tants cops a tants llocs les dones.

 

Què seria, llavors, el poder?

 

I què faria sentir-se homes als homes?

 

Comentaris