Què ens ha faltat

"El 50% 1 és suficient per guanyar en entorns d'alta qualitat democràtica com el Regne Unit o el Canadà, però lamentablement no és suficient per guanyar en entorns de baixa qualitat democràtica i tradició autoritària com Espanya"

Amb l'heroïca victòria electoral consumada i la premsa mundial donant-ne fe, a l'independentisme li correspon ara tornar a pensar. Allò urgent (recuperar el control del Parlament i el Govern) ha estat resolt amb èxit, i per tant ja es donen les condicions per dedicar-se a allò important: dissenyar una nova estratègia republicana que aprengui dels erros comesos i maximitzi els encerts. Escric aquestes línies amb la humil intenció de fer una primera aportació d'urgència a aquest propòsit, amb la certesa que durant els pròxims dies i setmanes n'hi haurà dotzenes, centenars, des de tots els àmbits. Sens dubte la intel·ligència col·lectiva –el patrimoni més valuós de l'independentisme català– tornarà a funcionar.

 

Un possible mètode per trobar respostes és preguntar-te què t'ha faltat fins ara per assolir els teus objectius. Detectar bé les mancances i solucionar-les, almenys aquelles que és a les teves mans solucionar. Què li ha faltat a l'independentisme fins ara? Poso tres coses sobre la taula. Segur que n'hi ha més.

 

A l'independentisme li ha faltat gent. Pot sonar provocador, després d'haver batut el rècord de suport amb 2.060.000 vots i una segona majoria absoluta consecutiva, però no ho és. Falta gent. Encara no s'ha pogut superar de forma certificada i indiscutible la barrera del 50%. M'atreveixo a dir, a més, que no n'hi ha prou amb un 50% 1. El 50% 1 és suficient per guanyar en entorns d'alta qualitat democràtica com el Regne Unit o el Canadà, però lamentablement no és suficient per guanyar en entorns de baixa qualitat democràtica i tradició autoritària com Espanya. Un estat autoritari i una Europa autista no els tombes amb un 50% 1. O almenys no has de pensar que en tindràs prou amb això. Cal buscar majories més àmplies, no perquè t'ho exigeixi l'adversari des del seu insuportable cinisme, sinó perquè, quan l'àrbitre està comprat, un avantatge de només un gol és molt fàcil de revertir: amb dos jugadors expulsats i un penal injust n'hi ha prou. Cal, doncs, socialitzar fins a l'extenuació el projecte republicà, des del carrer i des de les institucions, a la recerca de majories incontestables i irreversibles. I cal fer-ho sobretot en els barris i municipis on el 21D s'han imposat les forces unionistes.  És una prioritat absoluta, no només per créixer, sinó per necessitat imperiosa de cohesió i unitat civil.

 

A l'independentisme li han faltat els grans municipis. Quan ha arribat l'hora de la veritat, només tres dels deu municipis més poblats de Catalunya tenien alcalde o alcaldessa independentista: Badalona, Sabadell i Reus. Per anar bé, al pròxim embat amb l'estat el President de la Generalitat hi haurà de poder anar acompanyat de sis o set d'aquests alcaldes. Un múscul que ara ha faltat. Tenint en compte que les primeres eleccions a la vista són les municipals (maig 2019), l'independentisme faria bé d'obrir una reflexió estratègica sobre com retenir les alcaldies que ja té i com conquerir-ne de noves. Una reflexió que ha de tenir molt en compte que la LOREG posa molt difícil que sigui alcalde un candidat que no hagi estat el més votat. Així com en les eleccions al Parlament ser el més votat (Arrimadas) no et garanteix res, en unes municipals ser el més votat (Colau) gairebé et garanteix l'alcaldia.

 

I finalment, a l'independentisme li ha faltat cultura política de ruptura. El discurs naïf de les estructures d'estat, la desconnexió sense costos i el reconeixement internacional immediat ha de ser enterrat al fons del mar, i els electors haurien de castigar durament a qui s'atreveixi a insinuar-lo una altra vegada. Tot això valia per a un escenari a la quebequesa o a l'escocesa, però l'estat espanyol no oferirà mai un escenari d'aquest estil. Juguem en un camp petit i enfangat, plou i plourà durant el partit, l'àrbitre està comprat i el realitzador de la televisió no posa la repetició de les jugades polèmiques. Aquestes són les regles del joc, i si no ens veiem amb cor de jugar amb aquestes regles més val que es digui clarament i es reformulin els objectius, oblidant la independència per almenys una generació. En canvi, si es decideix anar a jugar el partit, darrere del somriure que no hem de perdre cal que hi hagi una assumpció responsable dels costos personals i col·lectius d'un procés d'autodeterminació, i sobretot cal construir una nova cultura política, més madura i conscient.

 

 
 

Comentaris