Si no hi ha negociació, no hi pot haver política. Per això no s’acaba d’entendre quina mena de suavitat esperen els diputats del règim dels representants d’ERC a Madrid, un dels partits que està essent reprimit més durament, des del secretari general fins als regidors de l’últim poble que va donar suport a l’U d’Octubre. Els diputats monàrquics estan còmodament escarxofats en els seus escons mentre s’empresona i es represalia en nom seu. I, a sobre, demanen que no se’ls faci notar i que no se’ls diguin paraules gruixudes. El cinisme és infinit.
Hi ha tensió al Congrés i al Parlament perquè s’ha portat la societat catalana al límit, aplicant la violència de l’Estat contra persones indefenses i represaliant els seus representants democràtics. I la dialèctica és dura perquè els partits catalans han de respondre a un assetjament constant, a la mentida institucionalitzada i a la calúmnia política i personal.
Les elits de Madrid estan jugant al set i mig. L’aposta és per quina pot ser la màxima quantitat de repressió que es pot aplicar contra Catalunya sense que, de retruc, els trontollin ni el seu poder ni els seus privilegis. Però, en qualsevol cas, no es poden aplicar els principis expansius del nacionalisme espanyol sense que et diguin falangista. Perquè vénen d’aquí, se n’han mogut ben poc i cap allà que tornen.
