No he escoltat el discurs de Felip de Borbó ni he contemplat la seva figura en la posada en escena que haurà fet TVE. Em repugnen els espectacles cursis, i aquesta monarquia, a més de franquista, retardatària i corrupta, és abans de res i sobretot cursi. Cursis aquestes nenes vestides amb perpetu gest de fàstic; cursi la seva mare en la seva esmirriada presència i cursi el pare, posseït d’una importància de la qual personalment manca, perquè no és més que un ninot al servei de la brutal oligarquia hispana.
No l’he escoltat, no per ser el cap de l’Estat del país veí, perquè sé de sobres que també és el capità general d’uns exèrcits que estan cremant de ganes d’envair-nos. No estic boig i m’interessa molt saber quins plans té la metròpoli per a la colònia amb les exclusives finalitats de defensar-nos.
Però no és necessari suportar en directe els sense-sentits d’aquest ninot pervers. Legió de polítics, periodistes, comunicadors, intel·lectuals espanyols ja han bolcat o estan bolcant sobre el sofert paper la seva devoció cortesana sobre la sensatesa, l’oportunitat, la moderació, la justícia, l’altura, la magnanimitat i els, si necessaris són, pacients retrets que surten de la seva real boca.
A la vista d’això, un marcià es preguntaria quin extraordinari valor moral i intel·lectual tindrà un individu al qual tots semblen escoltar embadalits una vegada a l’any per a defensar-lo després. El marcià se sorprendria al saber que es tracta d’un individu de reduïdes llums, de tirànic procedir, vida parasitària a costa dels altres i que manca de tot coneixement de la realitat de milions de vides alienes sobre les quals parla amb tant coneixement de causa com de la quadratura del cercle.
Però això serà un marcià. Un espanyol, sobretot si és un polític molt i molt espanyol, considerarà que la carrinclona al·locució real està plena de savis consells i preceptes morals, il·luminats per una poderosa intel·ligència i les comentarà arrabassat per l’admiració. Així, el líder de Podemos, Iglesias, desgranava la nit mateixa de l’esdeveniment, al peu de l’altar/Tv la seva admiració per la sensibilitat real encara que afegint un punt de crítica a la institució perquè en un condicional celestial, seria millor una República. Per al discurs de l’any vinent ja haurà preparat algun marquesat per a aquest altre ‘figurín’ que anava a assaltar els cels i s’ha quedat a Aravaca.
I la resta de l’astracanada hispànica a to amb el ridícul del país. Els socialistes fan pinya darrere de les paraules de Felipe i assenyalen amb el dit als perversos catalans que, amb la seva obstinació de la llibertat i la dignitat, causen el real disgust. Segons sembla, hi ha un punt maligne en el regne obstinat a enverinar la feliç convivència entre els seus veïns: i no és el mentider criminal Aznar, ni el corrupte lladre Rajoy, ni la guàrdia civil amb els seus expedients de tortures, ni els piolines capaços de treure ulls o rebentar caps de ciutadans impotents, ni els bancs que roben a tort i a dret, deixen a la gent al carrer o l’empenyen al suïcidi, ni els empresaris que paguen sous de merda a la gent i la mantenen en l’atur estacional, ni l’església catòlica que beneeix tot això després d’haver portat sota pal·li a Franco.
No. Els qui trenquen la convivència que gaudeix aquesta monarquia d’origen feixista i aquest ordre social basat en l’abús, el robatori, l’explotació i la repressió són els catalans que, farts ja de ser els pagans d’aquesta vergonya, volem marxar.
La unitat d’Espanya! Volen trencar la unitat d’Espanya! Criden embogits tots els altres polítics dinàstics, els del PP, C’s, Vox i tutti quanti, els plançons del franquisme, els lladres que porten decennis robant l’erari, els feixistes del braç enlaire. Tots aquests aplaudeixen el discurs del Borbó i els agradaria que passés de les paraules als fets, bombardejant Barcelona, per exemple, com recomanava el liberal Espartero.
El que no entenc és per quin motiu molts polítics catalans es fan ressò de les paraules d’aquest mindundi sinistre i analitzen el seu sentit. El president Torra ja l’ha desmentit, afirmant que a Catalunya no hi ha un problema de convivència, sinó de democràcia. Ara esperem que en el seu discurs de 31 de desembre, aquest mateix president doni una resposta a la melassa de feixisme “light” del Borbó.
Els altres, a continuar amb la nostra vida. A construir la nostra República independent. A alliberar les nostres preses i presos polítics; a portar a casa els exiliats i exiliades; a rescabalar als qui tenen el patrimoni embargat.
A construir un país nou, pacífic, avançat, lliure d’Espanya.
