Que Déu t'ho pagui, president

"Jordi Pujol és conscient ara de l'error d'haver deixat fer per als seus per comoditat o mala consciència"

En un dels seus poemes hàbils i inquiets, ahir mossèn Ballarín s'exclamava al cel amb una referència implícita a Jordi Pujol: "No paro de pensar en tu. Que Déu et pagui tot allò que tu has fet per Catalunya, ja que no ho fan alguns de casa mateix". No s'enganyi, mossèn, avui no ho farà ningú. Però només serà avui. Per vuit o nou grans motius. Demà ja en parlarem.

Per què avui no ho fa ningú? En primer lloc, per la gravetat del fet, que, com tot en la vida, pot ser relativa i encara ho serà més amb el pas del temps, però que ara cou molt perquè, com diria el mateix afectat confés, "Això no tocava, president". En segon lloc, per la naturalesa humana, recollida bíblicament en el passatge de Nou Testament que comprèn de Diumenge de Rams a Dijous Sant. Aquell que ahir cavalcava amb força avui cau, i tothom l'esclafa a terra o despista el gest. En tercer lloc, perquè hi ha una sensació indefugible de punta d'iceberg, quan els rumors publicats sobre activitats d'alguns membres de la família Pujol s'enramen, atiats per l'odi o l'interès polític i periodístic calculat i controlat. Encara en veurem de més grosses, pateixen alguns. I potser tenen raó.

En quart lloc, perquè n'hi ha que han esperat durant dècades per viure aquests moments de glòria. Mai van pair ni les victòries electorals ni el liderat polític de Jordi Pujol. El recel i el ressentiment se'ls menjava fins divendres i ara, finalment, els deixen anar descontrolats i poden morir tranquils. Requiescant in pace. En cinquè lloc, perquè molta gent de boníssima fe s'ha sentit consternada i enganyada. Jordi Pujol va ser el seu referent, una certa llum, la garantia del comandament i l'estabilitat, del rigor i l'honradesa. Sempre l'han defensat davant els atacs que consideraven estrictes maniobres de desgast, i ara no saben ni què pensar ni cap a on mirar. Han quedat momentàniament desemparats, en mans dels seus enemics ideològics i nacionals.

En sisè lloc, perquè aquells que volen un futur digne i lliure han de fer el cor fort i no poden parar-se a apamar si és just, o no tant, deixar anar un ròssec que impedeix la marxa. En setè lloc, perquè Jordi Pujol sempre havia estat un prescriptor i un predicador. Un exemple d'ètica. Els seus detractors li retreien amb ràbia una doble moral que ara ha quedat en part confirmada. Les incoherències extremes es paguen cares.

En vuitè lloc, perquè ell mateix va practicar sempre el possibilisme polític més descarnat i va prescindir d'aquells que frenaven o perjudicaven el seu projecte nacional i polític. En novè i encara darrer lloc, perquè el president –l'únic que s'havia guanyat aquest apel•latiu genèric– ha perpetrat sempre, potser sense saber-ho ni voler-ho, un distanciament sobrat, una curiositat en els darrers detalls humans que semblava falsa o fins i tot excessivament controladora, una punta d'arrogància, que atreia però alhora inquietava o desagradava.

Tot això ara se li ha girat en contra. Ningú ofereix flors sinceres als líders que no fracassen i molts esperen que els arribi el moment de la derrota per festejar-la.

Desconcert, desencís, ressentiment covat, odi finalment aflorat, covardia o necessitat estricta justifiquen avui que no hi hagi defensa possible contra una confessió pública que ha desestabilitzat la història catalana recent. Jordi Pujol mateix, d'una moral cristiana sentida, declarada i reivindicada, és conscient ara de l'error d'haver deixat fer per als seus per comoditat o mala consciència. De no haver frenat aquells que sempre ha pensat que no va atendre com demana l'estricta obediència familiar cristiana. Ell és qui més deu patir les pròpies febleses o la pròpia confiança excessiva. És ell, ben segur, qui més pateix.

Per amistat, cristianisme, patriotisme i justícia, mossèn Ballarín, ara el reivindiqueu. Patiu per Jordi Pujol, el president caigut de moment. Un president, mossèn, que era i és humà, malgrat que ni tan sols ell s'ho acabava de creure. Aquest ha estat el seu gran error. Des d'un profund coneixement de la naturalesa humana i del seu poble, Jordi Pujol va anar acumulant les faltes que més tard necessàriament li passarien comptes. És l'hora, doncs, dels comptes agres.

Però, mossèn, gran coneixedor, vós també, de la condició humana i de la nostra història, que és la bíblia, també sabeu que hi ha la resurrecció. Al final, quan passi tota aquesta pols, Jordi Pujol recuperarà el reconeixement, just o exagerat. Dependrà de les circumstàncies, les necessitats, les debilitats i els mites. I finalment la història, també interessada en les interpretacions, però més asèptica per la imposició del mètode, destriarà mèrits i errors, avantatges i inconvenients. I el saldo serà positiu.

Gràcies a vós, mossèn, que sabeu perdonar abans d'hora.

 
 

Comentaris