Que Déu ens agafi confessats

"La rígida política d'austeritat inspirada per Alemanya està a punt de provocar-nos la tercera recessió en els darrers sis anys"

La cadència quinzenal de les meves col·laboracions fa que inevitablement s'acumulin diverses qüestions en forma de miscel·lània. Avui, p. ex., l'actualitat passa per d'altres temes, però no puc reprimir-me a l'hora de felicitar l'amic Albert Sánchez Piñol pel magnífic article que acaba de publicar per a declarar-se fervorós partidari de la creació d'un nou museu militar a Barcelona que propugna l'Inspector General de l'Exercit i Capità General de Catalunya. Realment, té molt de mèrit que l'autor català més traduït mostri la seva conformitat amb aquest projecte precisament quan acaba de ser víctima d'un acte de censura antidemocràtica per part del ministre d'Afers Estrangers, Garcia Margallo, que tant presumeix d'haver estat defensor d'unes llibertats que ara vulnera i trepitja amb la prohibició que el llibre "best-seller" Victus (sobre la guerra del 1714) es presentés a Holanda en un acte cultural ja convocat i organitzat. Segurament, és per això que Sánchez Piñol supedita el " nihil obstrat" i la conformitat al fet de que el museu sigui un fidel recull de totes les atrocitats comeses per l'exèrcit espanyol contra la població civil de Catalunya en actes de genocidi des del 1640 fins a l'actualitat, passant per la lapidària frase de que Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys. Es veu que ja toca altra vegada que es facin actes d'heroisme des del Castell de Montjuic contra la població indefensa, perquè Utrera Molina exministre del Movimiento i sogre de l'exministre Gallardón i avi del noi que va tenir un accident i va fugir a casa on els escortes del pare van foragitar la guàrdia urbana que li volia fer la prova de l'alcohol i dels estupefaents, ja s'ha postulat, malgrat la seva provecta i avançada edat per a tornar a invadir-nos amb la Legión. Afanyem-nos, doncs, a presentar de forma didàctica les proeses del General Espartero i de l'artilleria feixista italiana, l'aviació nazi i els mercenaris magribins, que necessiten, en efecte, el nostre museu de l'holocaust.

També voldria dedicar un comentari a l'ínclit M.A.R., Miguel Angel Rodríguez, aquell inefable portaveu del govern Aznar que, en to de burla contra la petició de tenir seleccions esportives catalanes, va dir que només podríem competir, si de cas, al joc de les "caniques". Quin mal gust el d'Aznar a l'hora de triar col·laboradors, amics predilectes (com Blesa), socis (com Murdoch, Gaddafi, Ecclestone i un llarg etc. d'indesitjables)! Per cert, aquest personatge també va tenir un greu accident de cotxe i no consta tampoc que li fessin les proves preceptives sobre possible embriaguesa ni que li hagin retirat el carnet de conduir. Això si, aquest any tots els campions mundials de motociclisme han estat catalans. I, per si fos poc, al "All Stars" de basquetbol dels EUA, els dos millors equips del món tenien de pivots titulars els dos germans Gasol, catalans de Sant Boi de Llobregat. Be vaja que de "canicas" res. En canvi, un altre predilecte protegit d'Aznar (el Niño Nicolas) que seia a la seva dreta als actes de la FAES com a íntim col·laborador del Secretari d'Estat i "capo" de la Fundació Garcia Legaz (que encara no ha dimitit) acaba de ser detingut per un fet que a la premsa de Ginebra en diuen "filouterie d'auberge", és a dir, marxar de l'hotel o del restaurant sense pagar. Be vaja, "canicas" i potser l'altra noticia que a Suissa atès que no hi passa mai res pot cridar l'atenció amb noticies d'accidents de trànsit com ara "octogénaire renversé", naturalment per un ciclista.

Mentrestant, la setmana va començar amb la reunió de les noves autoritats de Grècia i els designats per la Unió Europea per a estudiar possibles vies de solució per l'endeutament greu que té venciments peremptoris en un país on el 35% de la població ja viu per sota del llindar de la pobresa i en el qual amb el nom de memoràndum expressió que significa el final del rescat i l'escassa predisposició per a quitances, diferents dels pagaments i negatives a fer aportacions urgents de 9.000 m. d'euros. Els arguments passen per recomanar la privatització dels aeroports regionals, la venda d'hotels després d'una bona temporada turística, la recomanació de cedir a la Xina el port del Pireu, etc. Hi ha, però, com a factor nou la possible inestabilitat que representi el nou govern de Sorinya encapçalat pel primer ministre Tiseras que inspira temors semblants als que Podemos seria capaç de suscitar a països com el nostre on la gent ja està tipa de suportar una creixent desigualtat, la laminació de la classe mitjana i la sorda protesta contra una corrupció generalitzada. Per tant, que no es refiïn els partits tradicionals pensant en alguns tímids indicis de recuperació. Que la Revolució Francesa va esclatar precisament quan semblava que les coses començaven a millorar una mica.

En realitat, s'estan complint els sinistres pronòstics de fa tres mesos i la rígida política d'austeritat inspirada per Alemanya està a punt de provocar-nos la tercera recessió en els darrers sis anys. Draghi des del Banc Central Europeu ens va prometre que aplicaria totes les mesures que calguin, però abans de que entri en vigor el pla de facilitats quantitatives ja ha topat amb una baixada dels preus que col·loca el bloc econòmic de la UE que representa el 20% de la producció mundial en condicions d'estancament i deflació. Tenim tots ben present el cas del Japó que viu en aquetes condicions des del anys 90's sense conseqüències absolutament apocalíptiques, però l'endeutament és una malaltia perillosa, sobretot, si els polítics populistes volen aprofitar-se de les circumstàncies encara que això signifiqui posar en perill la moneda única. Paradoxalment, el país que més tem la inflació des de la catàstrofe que va significar la República de Weimar, és a dir, Alemanya, pot estar propiciant una deflació de conseqüències més funestes encara. L'esquema és que si cau la demanda pot créixer la insolvència i conduir-nos a una nova Gran Depressió. Es cert que algunes rebaixes poden tenir efectes positius com ara, p. ex. la del preu del petroli (compensada en part per la pujada del dòlar), però el fet és que als països de l'OCDE ( els industrialitzats) hi ha 45 m. d'aturats. A més a més, la combinació entre l'endeutament i uns mercats del treball escleròtics poden tenir conseqüències funestes i Europa sembla encaminada en direcció autodestructiva. Potser ha sonat l'hora del Banc Europeu d'Inversions i dels grans projectes d'infraestructures, però, en tot cas, ja no serveix el mètode d'anar tirant de la rifeta, especialment si ens estem convertint en el més gran problema econòmic mundial. Pensem que el deute mundial era l'any 2000 de 87 trilions( milions de milions) de dòlars i que al 2014 ja era de 199 trilions. Caldrà, doncs, veure si el triomf electoral de Syriza a Grècia serà un despertador o un malson. I caldrà evitar les guerres monetàries en uns moments de maledicció derivada d'una feble demanda global. I Rajoy no pot seguir amb la pueril comèdia de que per culpa del grecs que no tornen els crèdits, ell no pot apujar-nos un 38% les pensions i un 50% l'atur. Ell que no ho va fer quan podia o ha tingut d'altres prioritats que han conduit a una retallada salarial i social sense precedents.

 
 

Comentaris