Que cagar-se tingui un preu

"Hem pogut fer sortir la barca del port, sí, però caldrà veure si podrà aguantar la mar. I si encongir-se no té un preu, ens ofegarem en les nostres pròpies cagarrines"

Si se'm disculpa l'escatologia, l'aprovació de la llei del referèndum ha estat com una agulla petant grans. Els fluids més veneçolans de l'estat estan sortint disparats i Catalunya s'està fent el processime a sobre.

 

Sobre l'estat espanyol no crec que calgui dir res, ja ho veiem, el que estan fent. Respecte nosaltres, ens masturbem col·lectivament en la pràctica del nostre esport nacional, que és narrar amb indignació i fins i tot obsessió les malifetes espanyoles per espolsar-nos el deure de ser millors.

 

El tema de la publicitat institucional del l'1-0 ho explica tot molt bé. Un diari com l'Ara, que ha viscut de promoure el dret a l'autodeterminació i el somni de la independència, quan ha arribat la primera factura no s'ha posat ni la mà a la butxaca. Primer amb la carta dels de dalt, que venien a dir que si no prenien el risc era pensant en els lectors i en Catalunya. Perquè els necessitem. Com si no fos improbable que es posin a tancar mitjans i com si no es pogués fer un Wordpress d'excepció. I si te'l tanquen en poses un altre, com el President.

 

La carta als lectors de l'assemblea de treballadors fa exactament la mateixa trampa que diu denunciar. Amb tota la galta demanen als propietaris que es juguin la pasta mentre ells, sans i estalvis, només estan disposats a mostrar la seva disconformitat. No arriben ni a signar. Que lluitin els altres.

 

 

Jordi Graupera, amb una carta impecable en què explica per què deixa de col·laborar al diari, els ha deixat a tots en evidència. També a patums com Empar Moliner i Antoni Bassas, que han fet articles d'aquells que veus que l'autor no sap què collons dir perquè sap que no està fent el que hauria de fer.

 

Si només arrisquen alguns, tindrem màrtirs. Si arrisquem tots junts, serem imparables. Algú pensa que els Mossos detindrien més de 700 alcaldes? Si un grup considerable de col·laboradors i treballadors de l'ARA i de l'Avui -que ha tret l'anunci a mitges-, s'hagués rebel·lat contra la cúpula, segurament haurien forçat una rectificació i tothom hauria conservat la feina. Ni tan sols l'ANC ni el Govern han gosat fer retrets. I si bé molts subscriptors han dit que s'han donat de baixa, a mi no em sembla que la indignació social hagi estat gaire res de l'altre món. Vull dir que no hi ha hagut cap efecte Galinsoga. És aquesta cosa tribal de protegir les pròpies tares perquè, al cap i a la fi, són nostres. Però les tares no s'amaguen, les tares es posen sota un llum i s'arreglen.

 

Per aplicar el resultat del referèndum ens caldrà molta més valentia individual i col·lectiva que per celebrar-lo. No oblidem que l'objectiu és fer la independència i que el referèndum n'és només el propulsor. Hem pogut fer sortir la barca del port, sí, però caldrà veure si podrà aguantar la mar. I si encongir-se no té un preu, ens ofegarem en les nostres pròpies cagarrines.

 

Comentaris