Quatre anys i un mes

"Cap dels que s'omple la boca al crit d' "independència" està demostrant tenir la talla per liderar un procés sobiranista real, amb tota la seva complexitat, i sí en canvi per embolicar encara més el trist panorama polític català"

Rússia, la seva gent i qui si sap si potser aviat algun magatzem de residus nuclears es cremen. Però el president rus Dmitri Medvédev viatja a la seva luxosa residència estiuenca a la ribera del Mar Negre, el primer ministre Vladimir Putin esquiva les responsabilitats del Kremlin en la recent retallada en la gestió i vigilància dels boscos i el senyor alcalde de Moscou triga una setmana a cancelar les seves vacances per fer costat als moscovites coberts de fum i cendra.

Del foc a l'aigua, cap alt representant del govern del Paquistan ha visitat encara les víctimes de les inundacions que han generat el pitjor drama del país, més gran fins i tot que el terratrèmol del 2005. L'absència governamental es fa encara més flagrant davant l'omnipresència de les organitzacions islàmiques radicals, que guanyen adeptes a la causa construïnt campaments d'ajuda als damnificats, coordinant equips mèdics i distribuïnt aliments a la regió. Mentrestant, Islamabad canalitzarà lenta i governamentalment una ajuda que arribarà massa tard a les víctimes i que a la Unió Europea li costarà 30 milions d'euros i als Estats Units 10 milions de dòlars. Precisament, tampoc a l'opinió pública nord-americana li ha acabat de fer el pes el viatge de la Sra. Obama a la costa del Sol. Calia aquest dispendi de diners? La pregunta se la fa el New York Times, un dels rotatius més propers als demòcrates.

La desafecció política és global i té molt a veure amb el poc sentit comú dels polítics, una malaltia que com es veu afecta per igual races, cultures i religions.
I com que la gespa del veí sempre és més verda (o en aquest cas més seca o com a mínim igual que la nostra), he volgut fer un repàs de les actuals decepcions alienes abans d'embrancar-me a contemplar les pròpies.

A quatre anys vista de l'aprovació de l'Estatut i a un mes de la històrica manifestació convocada per Òmnium Cultural, la manca d'unitat política s'ha convertit en el leitmotiv de tot plegat. No em sorprèn, doncs, la batalla d'egos entre Solidaritat Catalana i Reagrupament i que no fa pensar, precisament, que res en el futur pugui canviar. Massa pendents de qui surt més gran a la foto i cap reflexió sobre temes de fons importants. En aquest sentit, CIU sembla intentar-ho, però aviat el seu discurs queda atrapat en el seu etern joc d'equilibris amunt i avall de la corda sobiranista. ERC encara no sap d'on bufen els nous vents (o d'on li vindrà la bufetada electoral) mentre Laporta i Carretero consoliden mica en mica la fragmentació ja no del vot independentista sinó de tot el vot català.

De nou, tots semblen oblidar-se de la gran lliçó estatutària i que estaria bé no oblidar. Als països com el nostre el primer que li cal és la unitat, la unitat que precisament es va reclamar el dia de la gran manifestació i que molts seguim anhelant. En plena decepció ciutadana, paradoxalment els nostres polítics mai havien tingut tan suport popular per engegar un procés sobiranista de veritat. És un regal que cap líder nacionalista hauria de desaprofitar. Però és clar, per fer-ho com cal aquest líder hauria de començar a pensar en la col•lectivitat, en les opcions reals que tenim com a país de tirar econòmicament endavant, en estratègies a llarg termini i en aliances internacionals.

Cap dels que s'omple la boca al crit d' "in, inde, independència" està demostrant tenir la talla per liderar un procés sobiranista real, amb tota la seva complexitat, i sí en canvi per embolicar encara més el trist panorama polític català. Perquè abans de voler un Estat propi cal demostrar que un és capaç de dirigir-lo amb un mínim sentit d'Estat. Tandebò Artur Mas s'espolsés tots els complexes i es creiés de debò que si tira pel dret comptarà amb el suport ciutadà. Llàstima que en el seu cas potser sigui el sentit d'Estat el que li impedeix poder dir-ho més alt, més fort i més clar. I llàstima que les poques cares noves que apareixen a l'escenari polític perpetuïn el malson en lloc de gestar com cal el somni. Seguim atrapats.

 
 

Comentaris