Quaranta anys de Convergència

"Si Convergència abdiqués de fer de Convergència perdria a ulls de la societat la seva raó de ser i de fer"

El líder del partit comunista de l'Alemanya oriental Erick Honecker a pocs dies de complir-se el quarantè aniversari de la avui feliçment desapareguda RDA no va dubtar de deixar palès que havent aguantat quaranta anys encara podrien resistir "com a mínim quaranta anys més". La realitat fou una mica menys poètica que els anhels del dirigent comunista i pocs dies després queia el mur de Berlín i, amb ell, tot el perniciós i decadent sistema comunista. Els papers que es recuperaren de la recordada i temuda Stasi, posats un rere l'altre, suposaven més de set-cents quilòmetres d'autopista. Val la pena no oblidar-ho.

Per bé que Convergència ha viscut uns darrers temps força convulsos, afortunadament poques, o cap ni una, són les similituds existents entre el vell partit comunista alemany i la pròpia Convergència. Malgrat això, alguns opinadors han començat a instal·lar en el debat públic missatges, a voltes contradictoris i d'incerta intencionalitat, que fan posar en dubte o en perill la viabilitat de futur del partit. Un partit fundat justament ara fa quaranta anys per un grup de militants nacionalistes encapçalats per en Jordi Pujol i Soley. Així, hi ha o pot existir interès per fer desaparèixer Convergència? És aquest partit una rèmora del passat que fa més nosa que servei? Cal amagar la marca com diuen alguns per a properes eleccions? Són, tal vegada, algunes de les qüestions que poden preocupar la militància nacionalista. Intentaré respondre-les per bé que no és tasca fàcil.

En d'altres articles en aquest mateix mitjà no m'he estat de reivindicar el rol i la importància que ha tingut CDC en el vast projecte de reconstrucció de Catalunya i del catalanisme després dels quaranta de franquisme. "L'invent" de crear un partit on "convergissin" personalitats públiques o anònimes d'ideologies distintes i alhora moderades a l'entorn del catalanisme ha estat una de les grans virtuts d'un projecte amb vocació central, majoritari i de gran força integradora. Avui ningú pot dubtar que aquests foren alguns dels elements que feren al partit de Pujol,i de Roca que era qui controlava l'aparell de l'organització, triomfar a les eleccions catalanes de l'any 1980. Els socialistes es quedaren amb un immens pam de nas i, no dubto que malgrat escenes i detalls que hem conegut en els darrers temps que no ens agraden, les coses haguessin estat molt diferents si Reventós i els seus haguessin dirigit el país des de la nova Generalitat.

Però aquestes qualitats que molts destacàvem durant vàries dècades com el gran actiu convergent avui són posades en qüestió. La qual cosa no sembla massa lògic i costa de creure, tenint present que en un món com el d'avui d'un constatable decreixent pes ideològic en l'àmbit, gens menor, de l'hegemonia política, que un partit que "s'atansava a diferents grups ideològics i socials" avui perdi la seva raó de ser i d'existir. La realitat, almenys des del meu prisma no pas privilegiat, és contrària a les crides a fer sentir el cant del cigne als convergents per la seva pluralitat ideològica i sí, per contra, que es podrien fer sentir en cas de renúncia o matisació dels posicionaments sobiranistes que són els que ens estan acostumant el duet Mas des del govern i Rull des del partit.

Si algú hi ha sortit guanyant pel procés participatiu del passat 9N ha estat el poble de Catalunya. I políticament la figura de Mas ha sortit clarament vindicada. Mas se l'ha jugat i el poble, en definitiva, l'ha seguit.

Valia la pena esmentar el cas alemany i comunista per no passar per alt que avui els canvis –en política- es produeixen a gran velocitat i si no es té gran capacitat de reacció pots quedar ben ràpidament en fora de joc i perdut en el túnel de la història. Fa quatre dies alguns destacaven el terrible desgast del president Mas i avui tothom el declara clar guanyador del 9N –fins i tot des de Madrid-. Convergència ha de fer sens dubte el seu "aggiornamento", que ens dirien els italians, però cal que reflexioni cap a on van les demandes del poble de Catalunya i la raó d'existir d'aquesta organització. Fent bé les coses el seu futur, com partit català de referència, pot anar més lluny de la somniada independència. A aquestes alçades caldria no vacil·lar de pensar que Convergència és l'instrument més efectiu per preparar la independència creant les, encara migrades estructures d'estat, i conduir el país un cop instituït el nou estat català independent. La carta de la credibilitat és la més poderosa i , ara per ara, ningú millor que Convergència la pot oferir. Les altres organitzacions, polítiques o civils, han de ser molt necessàries amb llurs accents ideològics. Uns accents, on la pluralitat convergent ha d'ésser facilitadora d'acords programàtics i de país. Una cosa és posar-se al dia, renovar perfils i objectius, i mostrar més transparència en les actuacions públiques, i una de molt diferent és renunciar a allò que t'ha fet gran i que és senyal d'identitat i diferència. L'Alemanya, mal dita democràtica, va caure quan els mateixos comunistes varen veure més avantatges fora del sistema que no pas dins, car ja no s'hi reconeixien. Si Convergència abdiqués de fer de Convergència perdria a ulls de la societat la seva raó de ser i de fer. Pensem-hi.

 
 

Comentaris