Fa cosa d’un mes vaig escriure un article que preveia que el 9N no votarien més de 2 milions de persones. Com sabeu, em vaig equivocar, i això ja hauria de servir de vacuna per intentar mesurar il·lusions amb una calculadora.
Tanmateix, deixeu-me que exposi alguns números orientatius:
Primer, cal recordar que no és cert que la llei d’Hondt beneficiï les llistes “unitàries”.
Si CiU i ERC s’haguessin presentat junts a les eleccions de 2012, haguessin tret exactament el mateix número d’escons, 71.
L’únic factor distorsionador important a Catalunya són les tres circumscripcions petites de Tarragona, Lleida i Girona. Com que elegeixen pocs diputats, pot ser que un dels partits mitjans no hi obtingui representació, i els vots assolits vagin a la paperera.
Per tant, quan, als anys 90, ERC patia per aconseguir escons a Lleida i Tarragona, una llista conjunta amb CiU hagués tingut premi d’un o, com a màxim i per carambola, dos escons extra. Si la CUP actual s’afegís a la llista hipotètica també es podria donar aquest fenomen, però sempre marginal.
Segon, cal analitzar la participació històrica.
Per trobar la més alta de la història cal remuntar-se a les primeres eleccions generals de la Transició, el 1977. Aquell any, el 83,1% dels catalans van dipositar el seu vot. Tanmateix, la majoria d’investigadors consideren que aquelles eleccions van estar plagades d’irregularitats, especialment en la confecció del cens. Per això, cal agafar aquesta dada amb pinces.
La següent participació més alta es va produir el 2004, tres dies després dels atemptats de Madrid, en una atmosfera d’altíssima tensió i mobilitzacions al carrer, comparable a l’agitació social que poden generar unes plebiscitàries a cara o creu. El 2004 va participar el 75,9% del cens.
Sembla raonable pensar que la participació de les properes eleccions, doncs, se situarà entre el 75% i el 80% dels 5,2 milions de ciutadans de més de 18 anys cridats a votar. Això vol dir que entre 3,9 i 4,1 milions de persones passaran pels col·legis.
Tercer, anem als resultats.
El 2012, CiU i ERC van sumar 1,6 milions de vots. Sumant-hi els 126.000 vots de la CUP i els 46.000 de Solidaritat per la Independència, s’apropen a l’1,8 milions que el Sí-Sí va obtenir el passat 9 de novembre. 1,8 milions representaria entre el 44% i el 46% dels vots emesos, suficients, en principi, per aconseguir una còmoda majoria absoluta.
Però si deixem fora la CUP, que té unes expectatives electorals bastant superiors a les de 2012 i que podria aspirar a arrossegar 300.000 votants amb facilitat, la teòrica llista unitària es podria quedar només amb 1,5 milions de vots, entre el 37 i el 39%, amb els quals ja no arribaria als 68 escons.
Fins aquí hem estat fent números per assolir la majoria absoluta. Però algú podria apuntar que, si estem parlant d’unes eleccions-referèndum, el resultat incontestable de debò seria el que treiés el 50% més un dels vots totals. Aquest és el compte més fàcil de fer: La xifra màgica és 2 milions, un número que tots els partits sobiranistes sumats no han assolit mai.
Resumint: La llista del Sí necessita sumar una mica més que CiU i ERC el 2012 i enfilar-se a un número semblant al del Sí-Sí del passat 9-N, 1,8 milions. Així obtindria la majoria absoluta.
Si, a més, sumés 200.000 indecisos i arribés als 2 milions, obtindria una victòria incontestable, més de la meitat de vots totals. Tot això, assumint una participació en línia amb els rècords històrics.
Amb la fragmentació creixent de l’electorat i la irrupció de Podemos, que arriba immaculat a les eleccions perquè no té ni programa, és francament complicat.
Però no seré jo qui digui que és impossible. Al cap i a la fi, l’article que mencionava al principi el vaig escriure abans que el Tribunal Constitucional ens fes el favor de suspendre la segona consulta. Si l’Estat avança cap a la inhabilitació exprés del president Mas, qui sap si no en convencerà uns quants més.
