Els darrers anys, el Govern català ha funcionat en mode «pilot automàtic». I el Parlament, si fa no fa, també. La construcció de la pista d’enlairament de la República es va menjar l’acció de govern quotidiana, destrossada pels excessos del darrer tripartit (que ni va saber ni va voler posar el fre) i després, a partir de finals de 2010, per les severes retallades i la passió privatitzadora d’un Mas decidit a fer mèrits per obtenir la medalla al governant més neoliberal d’Europa.
Sembla que fa una eternitat, però només han passat set anys des d’aleshores. Del «dret a decidir» tot just esbossat el 2010 i de la sentència dinamitera del Tribunal Constitucional, vam passar dos anys després a obrir la cursa cap a la independència. Cada dia que passava era menys important governar i més atractiu escriure grans pàgines del llibre de la història de Catalunya.
No hi havia diners, és veritat: només teranyines i deutes a la caixa, i la consciència creixent d’un maltractament fiscal, polític i sentimental. També hi havia, no ho menystinguem, l’ombra aclaparadora de la corrupció. I una part important del poble català que estava posant la directa cap a un projecte estimulant davant de tanta misèria quotidiana. Governar i legislar van passar a ser coses dures i avorrides. Fins i tot, en un país que sempre s’ha sentit orgullós de ser un motor econòmic d’Europa, ens vam acabar trobant amb una crua i amagada realitat: no hi ha hagut, des de fa anys, cap mena d’estratègia econòmica de país digna d’aquest nom. El projecte de «Barcelona World» és un bon símbol, patètic, d’aquest buit.
Tot això, tanmateix, no hauria d’impedir-nos veure una altra realitat: el govern autonòmic havia arribat als seus límits, no donava per a més.
En part, perquè mai no hi va haver un gran interès a construir un bon govern i una bona administració que no tingués els tics i vicis de l’espanyola. Si ens comparem amb Euskadi, allà sí que es van prendre la molèstia de construir una administració i un govern seriosos. No és només qüestió de diners, sinó també de ganes, de tenir un projecte de país realment sòlid. El baix nivell de corrupció al País Basc és un indici significatiu, que contrasta amb els excessos del pujolisme i de l’arturisme. Tot plegat, sumat al «chollo del cupo», els ha donat uns resultats excel·lents, agradi més o menys reconèixer-ho.
Però a Catalunya fa uns cinc o sis anys vam tocar sostre i vam començar a descobrir la dura realitat: la Generalitat era una mena de gestoria gegant. Pujol va inflar hàbilment l’autonomia a base de simbologia, retòrica i gestos. Els Mossos, regal d’Aznar, van acabar de rematar la feina: això semblava, quasi, quasi, un país amb tots els ets i uts.
La crisi va encarregar-se de desmuntar la gran ficció, amb la col·laboració inestimable del govern espanyol i de les elits madrilenyes, decidides a fer realitat el seu somni del Gran Madrid i d’una Espanya homogènia que bombegés diners, talent i poder cap a la gran capital global que estaven construint. Barcelona i Catalunya, òbviament, els feien nosa.
El 155 ha rematat la feina: podem seguir sense govern perquè en realitat no teníem un govern, sinó una mena de «coordinadora d’afers quotidians i menors del quadrant nordest d’Espanya». El «pilot automàtic» dels darrers governs sense pols ni empenta (amb comptades excepcions, crec que Josep Rull entre elles) va ser intervingut i capat sense manies i al final el 155 ha aconseguit fondre el poc que quedava: tenim un govern teledirigit des de Madrid, amb «las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado». El dia a dia funciona, a mig gas i amb tota mena d’obstacles, a curt termini sembla que el món no s’hagi enfonsat, però per aquest camí només ens espera una llarga agonia i un futur catastròfic de decadència.
Per acabar-ho d’adobar, les eleccions tramposes del 21 de desembre van de tot i de res, sense projectes de govern ni de país, plantejades com un succedani del referèndum que Madrid no permetrà mai. D’aquí la pregunta, quant de temps podem passar sense govern? Si escoltem els silencis enmig del soroll de la campanya, pot ser molt, molt temps. Potser podem tornar a tenir una petita gestoria, rigorosament controlada, però poca cosa més. Entre els errors propis, algunes ingenuïtats comprensibles, fugides cap endavant, partidismes i tacticismes, sumats a la mala fe i l’ambició destructiva de les elits madrilenyes, podem estar-nos sense un govern digne d’aquest nom una llarga temporada. Just el que no podem permetre’ns…
