Quan perds la vergonya

"Els diaris americans van acabar la guerra al Vietnam. Aquí, però, els diaris espanyols engeguen una guerra contra el referèndum cada dia"

La guerra del Vietnam es va perdre, sobretot, per vergonya. Perquè els americans, que podrien haver bombardejat aquell país fins tornar-lo a l'edat de pedra, van sentir la mirada inculpatòria de la premsa i la societat nord-americana. Sobtadament, assassinar comunistes a cops de culata havia deixat de ser acceptable. Els americans començaven a qüestionar-se tota aquella salvatjada i les matances que havien estat lògiques a Corea ja no ho eren al Vietnam. El context social va canviar i el govern no podia mantenir la seva posició eternament. Ho va provar, sí, però al final la vergonya sempre guanya. Igual que els alemanys i els austríacs permetien el genocidi durant la Segona Guerra Mundial, la premsa americana va deixar de tolerar les matances al Vietnam. La vergonya els va devorar fins a expulsar-los d'Àsia a cops de manifestació. A força de castigar públicament el comportament dels seus militars. 

 

Aquesta proporció infernal entre l'opinió pública i la guerra no va sorgir de cop i volta, penjada d'una palmera del Vietnam. El magnat Randolph Hearts sabia prou bé que els governs fan allò que la gent els aplaudeix. Per això va convertir l'accident del Maine en l'atemptat del Maine per engegar la guerra de Cuba contra els espanyols el 1898. El context et permet fer coses. El context et permet, fins i tot, assassinar sis milions de persones. Recordeu que els veïns d'alguns camps d'extermini alemanys i austríacs es queixaven al govern perquè la roba estesa es tacava amb el fum de les xemeneies dels crematoris. La gent (la teva gent) et permet fer coses impensables. Absurdes, a vegades. Però si la gent diu que prou, al final els governs cedeixen. Vull pensar que per vergonya. Per això l'estat espanyol fa el que fa. Per això detenen i interroguen durant dues hores un senyor que es dedica a fabricar urnes i altres coses de plàstic. Per això amenacen la família d'un banquer o inventen complicades trames financeres per inculpar certa gent. Ho fan perquè els seus ciutadans els diuen que d'acord, que facin, que endavant. Evidentment hi ha gent encantadora, a Espanya. Gent demòcrata que està d'acord a jugar segons les normes de la democràcia i els drets humans. Però si aquesta gent fos majoria, el govern hauria d'avergonyir-se de totes aquestes actituds autoritàries. Si realment la majoria d'espanyols se sentissin ofesos perquè el seu govern nega rotundament el dret democràtic d'una nació a decidir què vol ser, la història s'hauria resolt fa temps.

 

 

El problema és que el context decideix. El context diu als governs què han de fer i què poden fer. Habitualment jutgem Rajoy, el PP i els seus aliats per aquesta actitud bel·ligerant i fosca contra el referèndum. Però potser ens equivoquem. Rajoy fa exactament el que el seu context social i cultural li diu que ha de fer. El govern espanyol no ha tingut ni una manifestació multitudinària en contra el tema català. Ni una. Per tant, està fent el que la seva ciutadania l'anima a fer. És el context, el que em preocupa. És aquesta comprensió social que té la lluita contra el nostre dret a decidir. Els diaris americans van acabar la guerra al Vietnam. Aquí, però, els diaris espanyols engeguen una guerra contra el referèndum cada dia. Fins que els faci vergonya no deixar-nos votar.

 

Comentaris