No sé si el gran Rafel Nadal està preparant una segona part de “Quan en dèiem xampany”, però aquí té –humilment- una proposta de títol per si vol completar la història. Evoca l’època quan el pitjor que es deia als catalans era “garrepes”. Aquells acudits de “qui va inventar el fil de coure?”* i altres gracietes inofensives. De fet, tothom tenia el seu: els andalusos ganduls, els bascos bèsties, els madrilenys fanfarrons, els gallecs indecisos… Era el cafè per a tothom dels tòpics. (Incís: Ja en aquests prejudicis hi havia una clara delimitació sobre les nacionalitats històriques i les que no: no n’he trobat cap sobre Múrcia)
Les etiquetes tenien la virtut de no ser més ofensives les unes que les altres. Tothom tenia la seva quota. Eren tan infantils com equilibrades, d’humor blanc “para hacer unas risas” i explicar acudits que començaven així: “això és un català, un andalús i un madrileny….” versió autonòmica del “això és un anglès, un francès i un espanyol…”
El cas és que ara la cosa no està per bromes. I potser és perquè s’ha perdut el sentiment de l’humor. Però possiblement el què s’ha perdut és el sentiment de pertinença que ens unia a aquests tòpics. I això a qui no ha fet gràcia és als altres. La prova és que en poc temps hem passat a ser d’uns simpàtics garrepes a hòbbits, peronistes, nazis i etarres. Comparacions tan greus com falses.
Etarres: Gravíssim (I) On són els cotxes bomba? On són els trets al clatell? On són els segrestos? On és Hipercor? I la T-4? Qui ha fet coses així en nom de l’independentisme català?. Els intents de comparar el sobiranisme català amb ETA han estat constants i més o menys dissimulats a través de portades de diaris, fotomuntatges, insinuacions o suposades malinterpretacions. Per establir l’últim intent de paral•lelisme, Alícia Sánchez Camacho va utilitzar dissabte el nom de Marimar Blanco, que dissabte era a la convenció del PP. Marimar Blanco és la germana del regidor assassinat per ETA després d’un segrest de 48 hores. Doncs bé, ja que va ser ella la que va establir la comparació: on està la Marimar Blanco catalana? Per sort per tothom no n’hi ha. I dic per sort perquè afortunadament un dels punts forts del procés és precisament el seu pacifisme: Es demanen urnes amb mans agafades. És més: en contra del que diguin els tòpics i llevat de casos molt aïllats, l’independentisme català renega d’ETA per principis. Ni és la mateixa guerra ni és la mateixa manera de lluitar. I molts dels que l’Onze de Setembre eren a la Via Catalana es van manifestar també contra l’assassinat d’Ernest Lluch, per posar un exemple.
Nazis: Gravíssim (II). On són els camps de concentració? On són les cambres de gas? On són els treballs forçats? On és la supremacia de la raça? On és la voluntat de fer desaparèixer les altres? On és l’esperit invasor d’ocupar mitja Europa? La comparació és tan bèstia que no caldria ni aturar-s’hi. De fet, Leo Strauss va crear l’expressió “Reductio ad Hitlerum”, o el que és el mateix, el recurs que es fa servir quan no es tenen més arguments: acabar-ho comparant amb el nazisme. Va bé recordar l’esperit antinazi de la majoria de la societat catalana la setmana que es commemora el Dia de l’Holocaust i el 75è aniversari de l’entrada a Barcelona de les tropes de Franco, ell sí, aliat de Hitler.
Peronistes: En aquest cas la comparació la va establir el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, sí, també del PP. Va assegurar que el sobiranisme català és com el peronisme, és a dir, una mena de règim sense ideologia concreta, que uneix esquerres i dretes i que té narcotitzada la població rere un líder: Perón a Argentina, Mas a Catalunya. Concretament Feijóo va dir: “Tant soroll no neix del poble català, neix dels governants”. Un simple repàs a la història recent i a l’hemeroteca, deixen clar que la situació és justament al contrari de com ho descriu el líder gallec.
Hòbbits: Expressió utilitzada per César Molinas (El País 19/01/2014) i repetida per Jorge Moragas (cap de gabinet de Rajoy). Porta camí de convertir-se en un mantra. Els hòbbits són aquesta raça fictícia de la trilogia del Senyor dels Anells que viuen a La Comarca. La comparació amb els Hòbbits deu ser, suposo, per l’amor irracional que tant ells com els catalans tenen per la seva terra. D’acord. Però si tibem una mica del fil de la comparació, si els Hòbbits són els habitants de La Comarca, on se suposa que és Mordor?
Repassant aquestes quatre comparacions s’hi troba un denominador comú: l’alienació mental. Quan se’ns diu etarres, nazis, peronistes i hòbbits en realitat volen dir que la majoria de catalans hem perdut el sentit comú en favor de la massa, de la turba, de l’adoctrinament. Aquí es produeix aquella perversa paradoxa: els independentistes ho són perquè els hi han menjat el cap, mentre que els partidaris de la unitat d’Espanya ho són perquè són lliurepensadors. I en el cas dels que ara votarien a favor de la independència és novament a la inversa: ho faran (si s’autoritza) després d’haver-se informat, d’haver reflexionat i d’haver tingut un sentit crític dels esdeveniments i d’arribar a la conclusió que personalment els anirien millor les coses si Catalunya fos un estat independent. Són gent que fa vint, deu, cinc, dos anys es pensaven legítimament que Catalunya havia d’estar dins d’Espanya, que els catalans érem garrepes i que el cava era xampany.
*Dos catalans tibant d’una moneda.
