Quan la legalitat esdevé terrorisme d'Estat

"El terror no el provoca el qui vol exercir el seu dret a votar, el terror el provoca el qui l'amenaça amb massacrar-lo si l'exerceix"

La reacció espanyola davant la dissolució d'ETA, tan diferent de la de resta del món, dóna la mesura exacta del que és l'Estat espanyol. Mentre els altres ho celebren i consideren que ha arribat el moment de seure, enraonar i correspondre amb gestos polítics, com ara l'apropament de presos, l'Estat espanyol no hi dóna cap valor, ans al contrari en fa fàstics i manifesta que no es mourà ni un mil·límetre. L'exministre d'Interior, Jaime Mayor Oreja, fins i tot, afirma que no és veritat que ETA s'hagi dissolt. Segons ell està "més forta que mai". "No maten", diu, "però el seu projecte de ruptura s'ha enfortit. I afegeix: "ETA no necessita matar perquè ja està fent política. El seu projecte està més desenvolupat que mai a Catalunya".

 

No és pas que sobti, aquesta reacció. Només cal recordar quina va ser-ne, l'actitud, l'any 2011, quan ETA va anunciar la fi de l'activitat armada. Mentre la premsa internacional –BBC, CNN, The New York Times, The Guardian, Le Figaro...– se'n felicitaven, els principals mitjans espanyols, amb l'excepció de Público, ho consideraven una mala notícia. Una mala notícia! "Ni es dissol, ni lliura les armes", reblaven. I ara que ho ha fet, ara que s'ha dissolt i que ha lliurat les armes a les autoritats de Baiona, l'Estat espanyol afirma que és més viva i més forta que mai, que ha canviat les armes per la política i que ha traslladat el seu camp d'operacions a Catalunya (!) I tot això dit sense el més mínim rubor.

 

Cap rubor tampoc per l'incompliment de les promeses fetes, en el sentit que l'apropament de presos es produiria tan bon punt arribés la dissolució. La dissolució ha arribat i l'Estat, per boca del ministre Juan Ignacio Zoido, diu que mantindran els presos allunyats de la seva terra. Per això sobta tant que encara hi hagi catalans prou ingenus per creure que cal fer pactes amb aquest Estat. Espanya no ha complert ni complirà mai –mai, mai, mai– cap pacte nacional amb Catalunya, perquè la mentida és un dels seus trets idiosincràtics. Només cal fer un cop d'ull als anuncis d'inversió estatal a Catalunya d'anys anteriors per veure'n l'incompliment flagrant, sistemàtic i constant. L'única possibilitat que Espanya compleixi –i encara així ningú no se'n podria refiar– seria que una tutoria estrangera (Unió Europea o Nacions Unides) li ho obligués. Tot pacte amb Espanya que no sigui això, per més signat, rubricat, segellat i blindat que estigui, és paper mullat. I és que d'un Estat que prohibeix, requisa i criminalitza tota pancarta o samarreta que digui "democràcia" o "llibertat" i que ha empresonat la presidenta del Parlament de Catalunya per permetre que els parlamentaris parlamentessin no es pot esperar absolutament res.

 

Mantinc perfectament viu en la memòria l'avalot que es va produir el 21 de gener de 2004, a la llibreria Blanquerna de Madrid, plena de gom a gom, quan es va presentar la versió espanyola del meu llibre "Jo no sóc espanyol" (1999). A la taula, a més de l'editor Xavier Cambra, hi havia Iñaki Anasagasti i Carles Campuzano. Talment com si fos avui, Anasagasti va comunicar que marxava decebut de Madrid, perquè "hi ha poca política a fer", i Campuzano va dir que "l'anticatalanisme torna a estar present en l'escenari de la política espanyola per treure vots". Però si l'anticatalanisme dóna vots deu ser perquè hi ha una catalanofòbia transversal a l'Estat espanyol, oi? Altrament, quin rèdit electoral donaria?

 

Jo, per la meva part, vaig dir que "arribarà un dia que els catalans vindrem a Madrid no pas a preguntar-vos si Catalunya pot ser independent sinó a comunicar-vos que Catalunya ha decidit ser-ho, i si sou demòcrates ho haureu d'acceptar". Això ja va treure de polleguera el sector espanyolista, però quan la cosa va esclatar va ser quan vaig enraonar sobre la pornogràfica rendibilitat política que l'Estat treia en aquell moment de l'existència d'ETA. La frase determinant va ser aquesta: "Si ETA no existís, el nacionalisme espanyol l'hauria d'inventar". En dir això, un sector del públic es va aixecar i, tot marxant, em va escridassar dient-me: "¡Cretino!, ¡Sinvergüenza!, ¡Terrorista!". No s'adonaven de fins a quin punt confirmaven les meves paraules, perquè jo no vaig dir pas el nom d'Espanya, vaig dir "nacionalisme espanyol", i és obvi que aquest nacionalisme, en sentir-se al·ludit, va esclatar. Els qui no eren nacionalistes espanyols, en canvi, van romandre asseguts i l'acte va continuar tranquil·lament i sense cap més incident.

 

Han transcorregut catorze anys d'aleshores ençà, i la realitat parla per si mateixa. L'any 2004 l'Estat espanyol deia coses com aquesta: "Esquerra és ETA", "El PSOE ha pactat amb assassins [referint-se a ERC] i anirà amb assassins en la candidatura del Senat", "ETA ja és el braç armat del separatisme català"... Doncs bé, ara ETA ja abasta tot l'independentisme català. Ara ser independentista català és ser membre d'ETA. ETA són els votants del referèndum de l'1 d'octubre, ETA són els presos polítics, ETA són els polítics exiliats, ETA són el president Puigdemont i l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell, ETA són un miler d'alcaldes catalans, ETA són els mestres d'escola catalans, ETA són els llaços grocs i els qui els porten, ETA són les pancartes que diuen "Democràcia" i "Llibertat", ETA són els CDR, ETA són els pallassos, els cantants i tots els artistes desafectes al Règim, ETA, ETA, ETA... ETA és Catalunya.

 

 

Així és, doncs, com l'Estat espanyol pretén justificar la implantació d'un estat d'excepció a Catalunya –què és, si no, el 155?–, que implicaria, arribat el cas, la il·legalització dels partits independentistes (o d'una part, per impossibilitar-ne la majoria) acusant-los de terrorisme. L'Estat espanyol ha comprès que, per mitjans democràtics, l'independentisme és imbatible, perquè és pacífic, transversal i multitudinari i perquè no és cap líder el qui l'empeny, sinó el poble; i contra això només s'hi poden oposar mesures totalitàries. Aquesta és la raó per la qual l'Estat opta pel terror. És a dir, opta per intentar estendre el pànic entre la societat catalana per mitjà de l'assetjament personal, de sancions econòmiques, de persecucions, d'inhabilitacions, d'empresonaments... I és que, havent conclòs que l'independentisme és irreversible, l'Estat espanyol pretén frenar-lo durant un parell de generacions, que és el mateix que dir en termes futbolístics: "Atès que no puc vèncer el meu adversari, perquè és infinitament millor que jo, li trencaré una cama i s'haurà acabat el bròquil".

 

Recordem quin és l'argument que ha donat el Tribunal Suprem per justificar la barbàrie policial espanyola de l'1 d'octubre contra el poble de Catalunya: ho van fer per evitar una "massacre". Sí, una "massacre". Però si, com sabem, el valor de la democràcia es representa en el vot, és obvi que una massacre només la pot provocar aquell que vol impedir que la gent voti. Les preguntes a respondre, per tant, són aquestes: a quins extrems sagnants estava (i està) disposat a arribar l'Estat espanyol contra Catalunya? Si Catalunya és una nació pacífica i democràtica que contraposa les urnes a tota violència, i les úniques armes que hi ha a casa nostra estan en poder espanyol, qui havia de causar la suposada massacre? Era aquest, el pla? Massacrar la gent que anava a votar? Tan monstruós és el dogma religiós i inquisitorial de la unitat d'Espanya, que justificaria una massacre de demòcrates? Déu meu, quin paroxisme! Tanmateix, cal deixar que l'Estat baladregi i baladregi, perquè com més baladreja, com més fa que la legalitat esdevingui terrorisme d'Estat, més es mostra com allò que és, més diàfanament es veu quin és el seu marc mental i més palès es fa que som dues civilitzacions completament diferents. Heus aquí perquè la llibertat de Catalunya és molt més que una causa justa i noble; és, per damunt de tot, a més de vital, inexcusable i urgent, la causa més intel·ligent. El terror no el provoca el qui vol exercir el seu dret a votar, el terror el provoca el qui l'amenaça amb massacrar-lo si l'exerceix.

 

Comentaris