Virginia McLaurin, una dona negra, va visitar la Casa Blanca i es va posar a ballar amb el president nord-americà i la primera dama. Michelle Obama, davant l’energia d’aquella dona menuda i alegre va dir-li: “Vull ser com tu quan sigui gran!”. La dona se’ls va mirar a tots dos, palplantats al bell mig de la sala presidencial, i va deixar anar, com si s’ho digues a ella mateix: “A black president. Yay. A black wife”.
La Sra. McLaurin té 106 anys. No ens ha d’estranyar, per tant, la seva descordada alegria en trobar-se cara a cara amb el primer president i la primera dama negres dels EUA. Virginia McLaurin va néixer el 12 de març de 1909 quan els afroamericans patien el règim de segregació racial. Obama és el 44è president dels EUA i va ser elegit president el 2008, quan ella tenia 99 anys. El seu és un privilegi que han pogut viure molt poques persones, especialment perquè el segregacionisme va durar molt.
L’any 1912, quan Virginia McLaurin tenia 3 anys, el candidat demòcrata a la presidència, Woodrow Wilson, va prometre acabar amb les injustícies racials i els va prometre un tracte just. Va mentir-los. Un cop elegit, no sols no va complir la seva promesa sinó que va despatxar 15 del 17 assessors negres que tenia. Wilson, que és aclamat per la majoria dels partidaris del dret a l’autodeterminació per la gosadia que va tenir en defensar-lo com a solució a la crisi europea del primer terç del segle XX, era, en canvi, un segregacionista convençut.
Wilson no va resoldre a casa allò que volia resoldre fora, que eren els conflictes d’identitat, fins al punt que va haver de fer front a les campanyes de l’activista i educadora afroamericana, Mary Church Terrell (1863-1954), primera presidenta de l’Associació Nacional de Dones de Color (NACW). Ella, servidora pública, es va enfrontar al segregacionisme de l’administració demòcrata d’aquell temps amb totes les seves forces.
El 1963, Virginia McLaurin ja era una dona feta i refeta. Tenia 54 anys i va assistir a la famosa marxa sobre Washington durant la qual Martin Luther King es va adreçar a la gernació que es congregava davant de l’estàtua del president Lincoln amb el famós “I have a dream”. Aquell dia, una altra dona, Gloria Richardson, líder de l’anomenat Moviment No Violent de Cambridge, en aquell moment molt actiu en aquest comtat de Maryland, també es va dirigir als congregats. Richardson va néixer el 6 de maig de 1922 i, per tant, llavors rondava la quarantena.
Ara Richardson té 93 anys. Ella i Virginia McLaurin són la representació vivent que l’impossible pot arribar a ser possible. Per aconseguir-ho cal ser perseverants, però. Totes dues saben que els drets dels afroamericans encara són conculcats als EUA, però que un negre hagi pogut arribar a la Casa Blanca a principis del segle XXI és l’èxit innegable del que també va ser una revolució dels somriures. El vídeo de la Sra. McLaurin ballant amb els Obama n’és una mostra.
Quan vaig veure la notícia al TN de TV3 se’n va posar la pell de gallina i vaig recordar el versos que Maria Mercè Marçal va convertir en divisa. “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” La poeta catalana fa anys que ens va deixar i no pot veure la força dels nostres somriures. McLaurin encara és aquí entre nosaltres i balla d’alegria en constatar que la seva lluita -i la de molts altres- no ha estat en va.
